Moià-3

Calendari del 2005


Gener:
Els garrofins amb la imatge de sant Sebastià. 1936
Fot. J. Renom?

01-GarrofinsEl folklorista Joan Amades visità Moià per recollir informació en directe sobre el ball dels garrofins coincidint amb la celebració de la festa de Sant Sebastià, el 20 de gener de 1936. La fotografia és una de les sis que féu per il·lustrar l’article del ball del «Contrapàs», del Diccionari de la dansa, publicat el mateix any. El testimoni gràfic ens mostra els garrofins, davant l’església de Sant Sebastià, portant el tabernacle processional amb la imatge de plata del sant patró de la vila. Els dansaires, sis nois, van vestits amb la indumentària tradicional, l’element més característic de la qual, i que passa desapercebut en la fotografia, és la llarga barretina tota enflocada que penja esquena avall; segons Amades, «als ulls del poble tenia la forma d’una gegantina garrofa, rebia per ironia el nom de garrofí», nom que designa el ballador i el ball. La imatge de plata, amb una relíquia del sant màrtir, era una artística peça d’orfebreria del segle xvi, d’uns 60 cm d’alçada, obra dels argenters Onofre Rafart i Felip Ros; fou destruïda el juliol del 1936, en esclatar la guerra civil. [JGS]

Febrer: Escola Pia i carretera de l’Estany. Dècada de 1950
Fot. J. Renom

02-Escola-Pia-1950Entre els anys 1852 i 1854, mercès a un donatiu de Jaume Torrents i Serramalera, es va reedificar el col·legi de l’Escola Pia, destruït en gran part per l’atac dels carlins a les acaballes de la guerra dels Set Anys, en 1839. A partir de 1902 es començaren les obres per ampliar l’edifici, amb la construcció d’un nou bloc de classes al peu de la carretera de l’Estany. Tenien la seva entrada per la placeta del davant de l’església. Al pis de baix hi havia un teatre, utilitzat per a actes i funcions escolars. A la fotografia es pot apreciar com era antigament el camí de pujada i l’espai on ara hi ha el pati de l’escola, ple llavors d’arbres. L’espai que podem veure en primer terme, un pedregar, és ocupat en l’actualitat pels carrers de Gregorio Marañón i de Joaquim Sala, començats a urbanitzar a partir de 1950 a iniciativa dels germans Sala Maurell, propietaris de les fàbriques de Cal Patau i les Faixes, que fins llavors havien utilitzat aquells terrenys per a estendre-hi el fil de les seves fàbriques. [RTF]

Març: Esbart dansaire. 1948
Fot. J. Renom

03-Esbart-dansaireFundat en 1948 per Mn. Josep Estevadeordal i dirigit per A. Bausili, impressor manresà, aquest esbart estava inscrit dins l’Agrupación Folklórica de Moyá. Actuava en els jardins del Saló Sant-Graal: com en l’estrena, que tingué lloc el maig de 1948, i en una sessió en honor dels estiuejants que es féu l’estiu del mateix any. En les informacions publicades en 1949 ja és anomenat Esbart Roser Florit; aquella temporada, participà en l’Homenatge a la Vellesa de la Festa de l’Arbre Fruiter, i intervingué en un concurs d’esbarts dansaires celebrat a Vic amb motiu de la clausura del centenari de Jaume Balmes, concurs que fou presidit pel general Franco; en la primera actuació fora de Moià, assolí la posició número 35 (sobre 53). En 1950 sembla que encara era actiu. En la fotografia, presa en 1948, hi apareixen: en la filera de les noies, M. Monsech, D. Fonts, C. Font, I. Roqueta, M. Estevadeordal, N. Casas, N. Ribé, C. Macià i M.R. Monsech; en la dels nois, R. Arisa, A. Tarrés, J. Canet, J. Rovira, J. Farràs, P. Trullà, F. Gros, I. Tantiñà i S. Rafart. [JCA]

Abril: Carrer del Forn. Dècada de 1930
Fot. J. Renom

04-Carrer-del-FornEl carrer del Forn és un dels més antics de la vila, situat encara dins el clos emmurallat. Un fet curiós és que tot i el seu origen medieval és un carrer de considerable amplada. Deu el seu nom al fet que en temps medievals hi havia el forn del comú, on es coïa el pa de tots els vilatans que no en tenien de propi. També durant la dinovena centúria hi varen començar en l’ofici de forner la família de Cal Bou (1878) i, ja als anys vint del segle passat, també hi varen exercir de forners els Sallas, que posteriorment es traslladarien a la Plaça. Podem veure a la banda esquerra tota una colla de rodes de carro a mig fer, del taller del «Carreteret» Solà i, a l’altre cantó, les parets del jardí de Can Rocafort, restes d’una antiga edificació anomenada «Castellot d’en Farreres», antic casalot que tenia una torre de defensa que segurament havia format part de les muralles medievals de Moià. En captar-se aquesta imatge, Can Rocafort encara no era la seu de la Casa de la Vila, sinó la residència d’estiu de la família Torrents, hereva dels Rocafort. [RTF]

Maig: Rebuda de la Mare de Déu de Fàtima. 1951
Fot. J. Renom

05-Verge-de-FatimaEl pas per la vila de Moià de la imatge de la Mare de Déu de Fàtima durant els dies 12, 13 i 14 de maig de 1951 es convertí en la principal celebració festiva de la postguerra moianesa, fet que ni tan sols la pluja pogué deslluir. Als nombrosos actes religiosos, amb la presència en algun d’ells del bisbe de Vic, P. Joan Perelló, s’hi uní la participació massiva de la població amb l’enramada de la major part de la vila. Xics i grans es reunien agrupats per carrers: uns sortien el diumenge al matí a buscar boix, branques de roure, etc., d’altres els convertien en garlandes, es feien arcs triomfals amb taulons emblanquinats i ornaments florals... Un bon exemple és l’entrada del carrer de la Tosca per la baixada del Mestre, amb un arc construït entre cal Quirze i la Merceria Sallas. Segons la fotografia, on veiem Ramon Casallarch i Josep M. Canals enfilats a dalt de les escales, també participaven en aquells moments de la feina altres membres de les famílies Casallarch, Clarà, Ferrer, Molas, Perarnau, Riera i Santaeugènia. [JCA]

Juny: Elenc teatral del Casino. 1910
Fot. desconegut

06-Elenc-del-casinoGairebé totes les entitats culturals i d’esbarjo moianeses tenien grups de joves aficionats a l’escena. Les obres teatrals escollides s’adaptaven a les festes i al pas de les estacions (Nadal, Reis, carnestoltes, Quaresma, Setmana Santa...). La presència d’homes era habitual, mentre que la de les dones no deixà de ser excepcional fins a finals dels anys vint. Entre altres, tenim notícia de la posada en escena de La mare eterna, d’Ignasi Iglésias (1911); Terra baixa, d’Àngel Guimerà (1915); Hores d’amor i de tristesa, d’Adrià Gual (1917); Els visionaris, de Pous i Pagès i Gente bien, de Santiago Rusiñol (1921). Els primers Pastorets de Folch i Torres fets a Moià foren representats en el Centre de Cultura Popular l’any 1921. En la imatge, que es conserva amb el títol manuscrit «Verbena de Sn. Pere – 1910», hi distingim Esteve Vilanova, Sebastià Daví i Francesc Rotllant. Altres artistes que també actuaren en el Casino en la mateixa època també eren: Josep Canellas, Antoni Mestres, Baldomer Molas, Marcel·lí Oller, Josep Riera, Antoni Roqueta... [EPS]

Juliol: Competició de natació femenina. 1971
Fot. J. Renom?

07-Competicio-de-natacioLa primera piscina que pogueren fer servir els moianesos fou la de la Fàbrega, construïda l’any 1948. Des d’aleshores s’hagué d’esperar fins a 1970 perquè la piscina municipal fos una realitat. En 1963, La Tosca ja havia expressat la necessitat de comptar amb aquesta instal·lació de cara a l’estiueig del poble, si bé garantint «todas las seguridades de moral y comportamiento». L’any següent, 1964, es creà el Club Natación y Deportes Moyá, presidit per Nazari Alibés i Rovira, que el 24 d’octubre sol·licitava a l’Ajuntament terrenys per a la construcció d’una piscina. Les gestions fructificaren en 1968 amb l’adquisició dels terrenys i la inauguració de 1970. El 16 d’agost s’hi celebrava el Primer Trofeo de Natación Capitán General de Cataluña Alfonso Pérez-Viñeta. Entre 1971 i 1977, en què el C.E. Moià construí la seva piscina, la seva secció de natació féu servir les instal·lacions municipals. En la fotografia, d’una competició que no hem pogut determinar, és interessant observar-hi, al fons, les runes del garatge que F. Viñas havia construit a la plaça del Colom en 1931. [JCA]

Agost: Cavalcada agrícola del Cinquantenari. 1954
Fot. J. Renom

08-Cavalgata-CinquantenariEl 17 d’agost de 1954, per commemorar el cinquantenari de la creació de la Lliga Defensa de l’Arbre Fruiter, se celebrà una cavalcada agrícola, tal com ja s’havia fet en els anys 1905, 1906, 1920 i 1930. El recorregut començà a la plaça del Colom i anà cap al carrer de Sant Antoni, la plaça Major, pujà pel carrer del Forn i baixà per la Cendra i la baixada del Mestre cap al Poble Nou i la carretera de Manresa per tornar a la plaça del Colom pel carrer de Santa Magdalena. La fotografia, presa probablement al pas per l’era del Sastre, correspon a la carrossa dels moianesos residents a Barcelona. Presidida pel bust del tenor Francesc Viñas, comptava amb motius musicals, arbres fruiters i la presència de noies de la colònia estiuenca. Anava tirada pels bous de Montbrú, al davant, i els del Gai, al darrere. Segons Magí Portet, que és qui menava els bous del Gai (dels de Montbrú se n’ocupava Josep Bosch i Mas), com que les carrosses no portaven frens, els bous van patir molt per aguantar-les en baixar des de Sant Sebastià fins al Poble Nou. [RPC]

Setembre: Darreres de Can Casanova. 1924
Fot. J. Salvany (Bib. de Catalunya)

09-Darreres-de-can-CasanovaCan Casanova és un gran casal setcentista sorgit de la unió de diverses edificacions anteriors. A la fotografia podem apreciar-ne els darreres, on es poden veure les diferents fases constructives de la casa. En primer terme, el cos més antic, amb les dues galeries amb baranes de fusta edificades segurament a les darreries del segle xvi. Més enllà, un altre conjunt forma un cos afegit a un dels edificis originals, suportat per grans arcades a la part de baix i una lluminosa i ben orientada galeria a la part de dalt, que fou edificat segurament a finals del segle xvii o principis del xviii. En la unió dels dos cossos i a l’alçada de la planta noble, la comuna, tot un toc de modernitat i luxe per a l’època. L’hort, que tot i que en la imatge no sembla conreat, complia tradicionalment la funció de subministrar verdures a la casa, com tots el del carrer va sorgir del reompliment del pas de ronda de la muralla quan aquesta va deixar de tenir la seva funció defensiva. L’edifici, casa natal de Rafel Casanova, és en l’actualitat la seu del Museu de Moià. [RTF]

Octubre: Alumnes de les Carmelites. 1961
Fot. J. Renom

10-Alumnes-CarmelitesA l’escola de les germanes Carmelites, les monges, durant els anys cinquanta i seixanta les Missions formaven part del dia a dia. Totes les alumnes ens hi vàrem sentir identificades i amb més o menys intensitat hi vàrem col·laborar. Qui no recorda aquella guardiola de fusta amb una figura al damunt on deia «Ayuda a las Misiones»?, o les recollides de plom i segells usats?, o les tómboles, les postulacions, etc.? La fotografia que il·lustra aquesta pàgina n’és una petita mostra. L’any 1961 algú va tenir la idea de recollir ampolles de cava buides per vendre-les i obtenir diners per a les Missions. Va ser una feina molt entretinguda, ja que a principis dels seixanta poca gent comprava cava --aleshores anomenat xampany-- i, encara menys, regalava els envasos, ja que el drapaire els pagava prou bé. Es pot dir que en aquella ocasió vàrem buidar el poble, anant casa per casa. Tothom va col·laborar-hi i el resultat va ser tot un èxit. Dins els triangles hi ha les tres noies guanyadores, les que havien aconseguit més ampolles. [AMU]

Novembre: Perruqueria de Montserrat Picanyol. 1939
Fot. J. Renom

11-Perruqueria-MontserratRecordo perfectament la inauguració de la perruqueria de Montserrat Picanyol, al carrer de les Joies, precisament el meu carrer. Contentes i alegres, les meves amigues i jo --que ja en aquells anys ens agradava presumir!-- vàrem agrair moltíssim que la Montserrat ens escollís a nosaltres per a fer una demostració de les seves habilitats. I va recompensar-nos ondulant el nostre cabell, que aleshores per cinquanta cèntims (equivalent a dos rals) et feia unes ondes ben marcades! En la fotografia, la perruquera Montserrat Picanyol --la mare del reconegut dibuixant Picanyol i coneguda aleshores per «Montserrat onduladora»-- pentinava Maria Ordeix. L’aprenenta de perruquera, que era del mas Codinacs però de qui no recordo el nom, s’ocupava de Glòria Vilanova. Asseguda, llegint una revista mentre esperava el seu torn, Sebastiana Sarri. I, sota un estrany assecador i amb un diari a les mans, qui signa aquestes línies, Josefina Fàbregas. Les parets, com es pot comprovar, estaven ornades amb dibuixos dels pentinats de moda. [JFF]

Desembre: Avinguda de la Vila. 1960
Fot. J. Renom

12-Avinguda-de-la-VilaL’actual avinguda de la Vila és una d’aquelles vies urbanes que ha anat canviant de nom segons les vicissituds polítiques de cada moment. Va començar essent simplement la «Carretera», posteriorment en 1906 va passar a anomenar-se passeig d’Alexandre Maria Pons, avinguda del 14 d’Abril durant la Segona República, i Avenida del Caudillo després de la guerra civil. Amb el restabliment de la democràcia s’adoptà el nom actual, de caràcter més neture. El tram que mostra la imatge va ser el darrer a ésser edificat. A la banda dreta hi podem veure el solar de l’antiga església del Sagrat Cor destruïda l’any 1936 i ocupat ja per una torre de nova construcció i una placeta, sense nom oficial però batejada popularment com a «placeta de la font del cargol» per la forma que tenia la font pública instal·lada en aquell indret. La banda esquerra l’ocupen tota una sèrie de torres d’estiueig, construïdes a partir dels anys quaranta formant part de l’anomenada «Urbanización Sur» i l’edifici conegut com l’«Annex», ampliació de la fonda del Remei. [RTF]