Moià-3

Calendari 2021


Gener: Josep Molist i Tenas, veterinari. Ca. 1910
Fot. desconegut

2021-Veterinari-Molist-1905Entre 1890 i 1960 dues generacions de Molist veterinaris treballaren a la vila de Moià. El primer fou Josep Molist i Tenas, nascut a Centelles l’any 1864; casat amb Narcisa Valent, filla de Vilafant, al costat de Figueres, en arribar a Moià l’any 1890 feia pocs mesos que els havia nascut el primer fill, el que després també seria veterinari, Josep Molist i Valent. A Moià s’establiren en primer lloc a l’edifici del Poble Nou que fa cantonada entre la carretera de Manresa i l’actual avinguda de la Vila (on més tard hi hauria el Bar Martí). Venien a cobrir la vacant deixada per Jaume Dalmau i Puigferrat, nascut a Santa Maria de Merlès en 1826 i que havia traspassat el 14 de gener d’aquell any 1890. L’emplaçament, a la cruïlla del Poble Nou, era un bon lloc per a aquest ofici; després de la construcció de la carretera, s’hi havien anat instal·lant fondes i carreters, per a aprofitar el trànsit de mercaderies. Passats quants uns anys, segurament ja en la dècada de 1900, es traslladarien en una casa de la carretera de Vic, que seria coneguda com a Cal Manescal, que és el lloc on veiem Josep Molist i Tenas revisant la ferradura d’un cavall. Molist, a càrrec també de la seguretat pecuària d’altres municipis moianesencs, moriria en 1937 i seria substituït pel seu fill. [JCA]

Febrer: Construcció de la torra Gallart. Hivern de 1919
Fot. Salvador Renom

2021-Torra-GallartPer l’abril del 1920, segons ens informa el Butlletí, «està a punt d’acabar-se el nou xalet que fa construir el Sr. Gallart a l’entrada de la població». Com que en la imatge encara està a mig fer —els paletes estan aixecant paret, mentre per la carretera dos homes traginen cap a la casa el bastiment d’alguna obertura—, podem datar la imatge a l’hivern de l’any anterior, 1919, just poc després que el fotògraf, Salvador Renom, iniciés la seva activitat. Josep Gallart i Antúnez havia nascut l’any 1864, fill del traginer Joan Gallart i Beltran, originari de Sant Boi de Lluçanès, i de Maria Antúnez i Sors. Vivia en una casa del carrer del Vall propietat de Josep Oller i Plarromaní, d’on entre 1880 i 1885 marxà per anar a Barcelona. Casat amb Rosa Vilardell i esdevingut advocat, mantingué la seva vinculació amb Moià. Molt amic del tenor Francesc Viñas, un any més gran que ell, li deixà els primers diners que li permeteren d’iniciar la carrera artística. A Moià, paral·lelament a la construcció de la torre, també treballava per aconseguir la portada de l’aigua de la Crespiera, però la seva mort, en 1921, li impedí de veure-ho aconseguit. Seria el seu fill, el també advocat Josep Gallart i Vilardell -un dels assassinats en el santuari del Collell al final de la guerra civil- qui sí que hi intervindria. [JCA]

Març. Un tractor a la carretera de l’Estany. 1961?
Fot. Renom

2021-carretera-de-lEstany-1Passats els durs anys de l’autarquia, Moià avançava amb pas ferm cap al desenvolupament en tots els àmbits econòmics. L’agricultura feia un salt qualitatiu amb l’aparició pels nostres camps de maquinària, que substituïa lentament però inexorablement el bestiar. Així, tractors, segadores, màquines de batre o vehicles tot terreny, entre altres, desplaçaven els bous, cavalls i mules de les feines de llaurar, transportar o batre a potes; la progressiva mecanització de les feines de pagès implicava també una menor necessitat de mà d’obra humana, fet que alhora propicià un excedent de força de treball que cercaria en la indústria i els serveis una sortida laboral que el camp ja no oferia. Generalment, només les explotacions agrícoles d’una certa entitat van poder adquirir tractors i altra maquinària, mentre que els petits pagesos s’havien de conformar amb llogar els serveis de tercers; havia nascut un nou ofici: el tractorista. En la fotografia (creiem que de 1961) podem veure circular per la carretera de l’Estany un dels escassos tractors que hi havia aleshores a la vila; es tracta d’un vehicle marca Nufield, amb un remolc fabricat a Oristà. El conductor és en Salvador Farràs, de cal Cabaler; al seu costat, Lluís Armadans, i el xicot del remolc no hem pogut esbrinar qui és. La nitidesa de la foto no ens permet veure la càrrega; sembla llenya estellada, però potser es tracta de runa o pedres. [AAP]

Abril: Ball de Bastons. 1 abril 1956
Fot. Renom

2021-Ball-de-bastons-1955Transcorre l’any 1956 i és el dia de Pasqua. Tal com testifica La Tosca del mes d’abril d’aquell any: «El domingo de Pascua nos presentó a los diversos grupos de “cantaires” que dieron alegría y color a tan bella fiesta. Destacó “El ball de Bastons”, presentado con toda propiedad por el “Esbart Moyà” bajo la dirección de D. Arturo Castany.» El Sr. Castany, a la fotografia a mà dreta fumant en pipa, havia vingut a la vila, des de Barcelona, per iniciativa del mestre Ramon Serra Garriga, que l’animà a crear i assajar un nou esbart que sorgí de la branca més folklòrica del GEM (Grup Excursionista Moianès). Així, doncs, a més de ser l’artífex de la recuperació del Ball del Ciri, que es va estrenar el mes de gener d’aquell mateix any amb Joan Amades com a espectador d’honor —l’Associació Cultural Modilianum, en el seu dia, en vam fer una exposició—, recupera el ball de bastons de Moià, n’arranja la música, redibuixa el vestuari i munta el ball fixant-se sempre en la tradició bastonera que existia, amb testimonis escrits des de 1808. Després d’un període d’activitat, els bastoners i les altres danses tornen a decaure, fins que l’any 1975 el Sr. Castany novament dóna vida i posa en relleu els balls tradicionals. Els balladors llavors provindran de les colles sardanistes del moment, Llaç d’Amistat i Esperit Moianès. [ERI]

Maig: Bloc de pisos de davant del Teatre Viñas. Maig de 1948
Fot. J. Renom

2021Teatre-Viñas-paletes-19A finals dels anys quaranta una febre constructiva va envair Moià per obra de l’empresa Inmobiliaria Hoteles de Moyá, S.A., amb seu a la rambla de Santa Mònica de Barcelona i la cara visible de la qual era Eduardo Soriano Erlés. Aquesta empresa feia construccions de tota mena, públiques i privades, venia material per a la construcció, disposava de fusteria i manyaneria pròpia. A més, venia terrenys, llogava i venia cases, xalets i pisos. Els dos edificis emblemàtics construïts per aquesta empresa foren el Teatre Viñas i el Gran Hotel, inaugurats l’estiu de 1948 i el juliol de 1949, respectivament. A més van construir quatre cases a l’actual carrer de Nazari Alibés (1949) i d’altres a la zona de la plaça de Catalunya (1950). La fotografia mostra un grup de treballadors de la Inmobiliaria, dels quals no n’hem pogut identificar cap —probablement eren forasters—, enfilats a les obres incipients del soterrani. Es pot veure la façana del Teatre Viñas del cantó del carrer Esperanto pràcticament acabada. En les obres que es feien s’aprecien les voltes de totxanes del que seria el soterrani i posteriorment el garatge. No hi ha bastides: una passarel·la de fustes i llistons eren les grans mesures de seguretat dels treballadors per a desplaçar-se per l’obra. En l’edifici de pisos hi viurien, entre altres, el Dr. Fernández o Florinda Vilà i hi passarien l’estiu les famílies Rocamora i Concellón. [EPS]

Juny: Concurs de grills al Sant-Graal. 1963
Fot. Renom

2021-Concurs-de-grills-1963Als joves «caçadors» de Pokémon potser els sorprendrà que les generacions anteriors tinguessin com a entreteniment la captura de grills, els simpàtics ortòpters que ens delecten amb el seu característic «ric-ric» o carrisqueig les nits d’estiu, produït pel frec de les ales dentades dels mascles. En arribar el bon temps, la mainada anava a la recerca d’aquests insectes, amb pas cautelós, guiant-se pel seu cant; per fer-los sortir del seu cau, els feien pessigolles amb un fanal o inundaven amb pixum l’amagatall!, qualsevol estratègia valia. A la foto veiem un concurs de grills realitzat a la pista-jardí del Sant-Graal, regentat aleshores (any 1963) per Joan Coma i la seva família, amb nombrosa concurrència de públic. Ho organitzava Nou Aire, entitat sociocultural formada a l’entorn d’Andreu Ros i Roca, que intentava donar impuls a la vida cultural moianesa; no endebades el seu lema era: «Que un nou aire vivifiqui la nostra població». A més del cant dels grills, comptava l’originalitat de la gàbia en què eren presentats, demostrant la inventiva dels participants; generalment es construïen amb escuradents, joncs, filferro o qualsevol material a l’abast. Els premis els va repartir en aquesta ocasió el pare Llorens. D’esquerra a dreta: Sebastià Roca Valldeoriola, Josep Molist Gallaguet, Josep Abancó Sors, Elena Abancó Costa, José Guerrero Martínez, Josep Tantiñà Escur, i els germans Leandre (ajupit) i Josep Ubasart Pedrals. [AAP]

Juliol: Simultànies d’escacs amb Rafel Llorens. 1954 
Fot. J. Renom

2021-Simultanees-d'escacs-1L’afició als escacs és present a Moià des de fa molts anys i les simultànies que se celebren a l’entorn de la festa major són un clàssic. La fotografia que us presentem és una simultània celebrada al local de La Tosca, al carrer del Forn, l’any 1954. Es palpa la concentració dels jugadors moianesos, Joaquim Benavente, Adjutori Crivillers i Josep Parareda, cadascun davant el seu tauler, amb la mirada fixa en les peces, mentre el mestre Rafael Llorens Llorens (1908-1989) fa la seva jugada amb cadascun dels contrincants. L’acció del mestre, amb la mà a punt d’agafar la peça d’escacs per fer la jugada, marca la tensió dels jugadors de com serà la posició final. Rafel Llorens era un estiuejant que s’estava amb la seva esposa, Maria-Jesús Pascual i Sagrera, i els seus fills al carrer de la Joies, a sobre la botiga de Cal Soldevila. Era un escaquista de renom internacional, subcampió d’Espanya l’any 1944 i campió de Catalunya en 1944 i 1946, i subcampió l’any 1954. A més, era considerant un gran comentarista, conferenciant i divulgador dels escacs. Era membre del Club Ajedrez Barcelona, que en celebrar el vint-i-cinc anys (1946) va organitzar, en col·laboració amb El Mundo Deportivo i l’empresa Cinzano, un campionat internacional a Barcelona que va reunir el bo i millor dels jugadors d’escacs. Rafel Llorens va escriure el llibre del torneig, que va tenir un gran ressò internacional. [EPS]

Agost: Cantant l’Himne de l’Arbre fruiter. 17 agost 1980
Fot. Renom

2021-Cor-Parroquial-1980La celebració de la setanta-sisena edició de la Festa de l’Arbre Fruiter, l’any 1980, va escaure’s en diumenge. Encara eren temps en què s’escollia reina i pubilla i en aquesta ocasió varen ser M. Carme Muñoz —asseguda a la presidència, juntament amb totes les autoritats, amb una cinta catalana que li travessa el tors— i Marta Soler, respectivament. Repassant La Tosca d’aquell any podem donar compte que, entre altres coses, es va llegir el veredicte del Concurs de Prosa convocat amb motiu de la festa, va actuar l’Esbart Dansaire d’Arenys d’Amunt, es va donar el premi de la virtut a Roser Pladevall i Vila, i va cloure l’acte el president de la Festa, l’honorable Miquel Coll i Alentorn, diputat i conseller de la Generalitat. Per acabar, el Cor Parroquial —que feia poc que havia inclòs veus joves i femenines en el grup— va interpretar l’Himne de l’Arbre Fruiter. En la fotografia hi reconeixem Montserrat Ferrer, Teresa Pascual, Montserrat Gaja, Carme Vilardell, Pilar Valldeoriola, Elena Fillat i, a primera fila, Carme Romeu i Marta Serra. D’esquena, el seu director, Mn. Josep Miralpeix. Aprofitem l’avinentesa per a recordar que l’any passat, 2020, ens va deixar Francesc Sentias, una veu privilegiada que durant molts anys va formar part d’aquest Cor Parroquial, essent sobretot aplaudit pel solo que interpretava dins l’Himne de l’Arbre Fruiter. [ERI]

Setembte: Cinquantenari de la Creu Roja a Moià. 8 de setembre de 1963
Fot. Renom

2021-Creu-Roja1963-1960El dia 18 de maig de 1913 es va constituir a Moià la llavors anomenada Comissió Local de la Creu Roja, amb l’objectiu principal de facilitar tota mena d’auxilis als ferits de campanya. El dia 8 de setembre de 1963 tingué lloc una gran festa d’adhesió a la Creu Roja amb motiu del cinquantenari de la seva implantació a Moià. Entre els actes destacaren un ofici solemne a l’església parroquial, la inauguració del primer telèfon d’auxili a la carretera, la benedicció d’una nova i moderna ambulància, marca DKW, i un multitudinari acte al Casal Parroquial, on s’homenatjà la presidenta d’honor, Elvira Fernández Blanco, mare del llavors farmacèutic de la vila Josep Sauqué, i també el primer president i soci fundador de l’assemblea, Joan Pomier Viñeta, de la Coma de Sant Jaume. Els parlaments els realitzaren el delegat provincial, Josep Mª de Muller, i els membres de la junta, Josep Mª Rocamora i Ramon Oller. En la fotografia veiem la secció d’auxiliars dels anys seixanta (popularment «la tropa») amb el sergent Joan Surroca al capdavant. Hem pogut reconèixer a la primera fila: Josep Sala, Rafael López, Jaume Farràs, Àngel Oliver i Salvador Sol. Al centre: Àngel Freixa, Francisco Guerra, Josep Alboquers, Alfons Oliver i José Manuel Fernández. A la darrera fila: Ramon Canadell i Manolo Oliver. [JRF]

Octubre: Quintos del 1945. Gener de 1967. Fot. Renom

2021-Quinta-del-1946-1967Era una cosa habitual entre els joves que s’havien d’incorporar al servei militar, o anar a fer el soldat, com es deia abans, d’organitzar un ball de quintos i un sopar de quintos. El ball de quintos dels anys seixanta era costum de fer-lo al Saló Remei, que era un local situat a l’actual avinguda de la Vila, prop de l’Snack Montserrat (bar regentat durant vint-i-dos anys pel matrimoni moianès fomat per Lluís Graners i Jovita Murias). Era també l’època dels grups músico-vocals moianesos Los Chesmans, Los Desigualados i El Conjunto Pons, i de les penyes Rock i Twist. Al cap d’uns quants dies, els quintos s’acomiadaven amb un sopar en un restaurant del poble, en el transcurs del qual tothom explicava les seves històries personals i es feia molta broma, amb guitarres, trompetes, esquelles, barrets i altres andròmines. En la fotografia podem veure els quintos nascuts l’any 1945 a la sortida del sopar davant el restaurant El Remei, del Poble Nou. Drets, d’esquerra a dreta: Jordi Renom, Enric Pérez, Sebastià Grau, Josep Montràs, Josep Mª Clarà, Josep Homs, Pere Cubarons, Joan Mas i Rafel Clapers. Ajupits, d’esquerra a dreta: Lluís Serracarbasa, Antonio Castaño, Josep Mª Valldeoriola, Alfons Oliver, José Mateo, Salvador Sol, Josep Sala i Josep Torras. [JRF]

Novembre: Nenes de les escoles el Dia de l’Estalvi. Curs 1956-1957
Fot. J. Renom

2021-dia-estalvi-1957El Dia de l’Estalvi es va constituir a Europa l’any 1924, amb l’objectiu de conscienciar la ciutadania sobre els avantatges de tenir els diners guardats en entitats bancàries. Acabada la Segona Guerra Mundial va agafar més embranzida la necessitat de fomentar el petit estalvi de les famílies. A Catalunya les caixes hi van participar des del primer moment i durant el franquisme va ser una manera més de millorar l’economia familiar. A més, la data es publicitava a la premsa i a la ràdio. Aquest dia a Moià els escolars, a qui s’havia havia donat un vale d’una pesseta, havien d’ingressar-lo a «la Caixa». Molts escolars ja tenien una llibreta que els havien quan naixien. La fotografia que us presentem probablement és del curs 1956-1957 i són nenes, que tenen entre cinc i sis anys, de les escoles de les Germanes Carmelites i algunes de la mestra Cuffí. S’han pogut identificar les següents: dretes, d’esquerra a dreta: Maria Antònia Oller, Pilar Padrisa, Roser Ferrer, Montserrat Pladevall, Matilde Soler, M. Mercè Oller, Dolors Arisa, M. Rosa Picañol, Teresa Serracarbasa, Montserrat Crivillers (?), Montserrat Estevadeordal, Adelina Guiteras, Lucía Ortega, M. Àngels Ferrer, Mercè Molas, M. Teresa Pascual i Mercè Rovira. A la fila del davant, d’esquerra a dreta: Carme Prat, N., Maria i Mercè Vilalta, Núria Solà (?), Dolors Molist, Maria Cuberta, Dolors Tantiñà i Montserrat Freixas. [EPS]

Desembre. El Bar Casal. Nadal de 1965
Fot. Renom

2021--Casal-deembre-1965Nadal de 1965. Un dels clients del Bar Casal, Ignasi Alberch, fulleja un exemplar de la revista La Tosca del desembre d’aquell any. El bar s’havia inaugurat per l’octubre de 1960, després que l’edifici del Casal es refés gairebé del tot. El bar era regentat pel matrimoni format per Manel Navarro i Ribera i Teresina Clarà i Badals, que no apareixen en la fotografia. En obrir-se el bar, hi havia una primera barra més petita, però ja amb la cafetera que apareix en la imatge, per al funcionament de la qual el dia de la inauguració hagué de venir un tècnic de Barcelona. Més tard s’hi feren les reformes, amb la barra que apareix en la foto, feta pel fuster Solà, i la pintura del fons, que representa Moià de manera abstracta, obra de Joan Abancó. Rere la barra, a l’esquerra, Josep M. Valldeoriola i Clarà i Joan Capdevila i Clarà, nebots del Manel i la Teresina, i a la dreta, dos dels seus fills, Joan M. i Manolo Navarro i Clarà, que llavors encara no hi treballaven. Entre la clientela que apareix en la fotografia, exclusivament masculina, i a part d’Ignasi Alberch, hem identificat Joan Vilalta, Josep Capdevila i N. El matrimoni Navarro-Clarà estigué al capdavant del negoci fins al setembre de 1971, en què fou traspassat a la família Rojas, que enguany hi celebren els cinquanta anys. [JCA]