Moià-3

Calendari del 2012


Gener:
Els Tres Tombs a la baixada del Mestre. 1915 o 1916
Fot. J. Vilanova?

Tres-Tombs-1915La festa dels traginers, per Sant Antoni, sempre ha tret la gent al carrer per veure desfilar els administradors sortints (en primer terme) i entrants (al seu darrere) pels carrers de la vila, després d'haver rebut la benedicció davant de l'església parroquial. Vestits de mudar --però sense capes ni barrets de copes, a diferència dels veguers de Sant Joan--, amb els cavalls guarnits amb uns plomalls i lluint la bandera de la confraria, eren acompanyats pel Pollo i els músics de la vila. Val a dir que, segons la documentació de la confraria d'aquells anys, tant el vestit del Pollo com el bombo que encapçala la música eren llogats a la Confraria de Sant Joan Evangelista, que ja havia celebrat la seva festa pel desembre. La imatge ens mostra el pas dels Tres Tombs per la baixada del Mestre, on sobresurt la font de Sant Joan, on algunes dones aprofiten el temps per omplir els càntirs. La font, un monòlit amb l'escut de Moià en la seva part inferior, havia estat inaugurada l'any 1870, en arribar les aigües de Passarell a la vila i, uns anys després, s'hi havia afegit un abeurador per als animals. A la dreta de la font, sobresurt la façana llisa del Casal, aleshores seu de la Rectoria. [JCA]

Febrer: Extracció de pedra a Puigsobirà. Finals dels anys 40
Fot. J. Renom

Picapedres-1940Moià disposa de pedra com a matèria primera per a la construcció. Han sigut conegudes, al llarg de la història, pedreres com les del Prat (d’on procedeix la pedra del campanar), els Assistadors o Puigsobirà, on correspon la fotografia. Aquestes pedreres són de pedra calcària, d’un color blanquinós, que contrasten amb la pedra sorrenca de tons més foscos, abundant en direcció a l’Estany. L’extracció de pedra no era una tasca especialitzada. La portaven a terme jornalers o també els paletes en èpoques de poca feina. El picapedrer, a partir d’aquest material, era el que donava forma a la pedra buixardant, fent cantonades o dintells. Les pedreres amb poc gruix de roca són fàcils de treballar. A la imatge, que correspon a una època d’hivern, podem observar diverses eines: amb la pala s’aparta la terra de la roca. El pic permet eixamplar els beis de la pedra. Les parpelines i els parpals aconsegueixen somoure i trencar la pedra, tot i fent palanca. Val la pena fixar-se en la mida dels parpals. Fets d’acer, calien dues persones per moure’ls i podien pesar més de 100 kg. El mall, finalment, permet trencar i partir la pedra. La base del mall, com la que sostenen els jornalers, s’utilitza per trencar la llosa, mentre que el crestell es fa servir per trencar la pedra. [JFS]

Març: Sortint de missa de l’església del Sagrat Cor
Ca. 1920 Fot. N. Alibés

Capella-Sagrat-Cor-1920L’any 1883, a instàncies del beneficiat moianès Mn. Isidre Dalmau, s’aixecava en un solar proper al Poble Nou la petita església del Sagrat Cor, primera que s’edificava sota aquesta advocació al bisbat de Vic. L’església, d’un senzill estil neo-gòtic, llavors molt de moda, tenia com a copatrons a Ponç de Planella i a Pere de la Cadireta, frares dominicans morts màrtirs al bisbat d’Urgell al segle xiii i a qui la tradició popular, a més de considerar-los sants, feia d’origen moianès. Les seves imatges flanquejaven la del Sagrat Cor en l’altar de l’església. Quatre grans teles, dues amb passatges de la vida d’ambdós personatges i les altres dedicades a sant Isidre i a santa Apol·lònia, obra del pintor i polifacètic artista castellterçolenc Josep Gallés, completaven la decoració interior de l’edifici. El 22 de juliol de 1936 fou el primer edifici religiós de Moià que resultà destruït per l’onada revolucionaria que tant de mal va fer al patrimoni històric i artístic de la vila. El 1942 el solar i les runes foren venudes a un particular, que hi edificà una torre d’estiueig. [RTF]

Abril: Grup de treballadors de l’Esparadrap. 1964
Fot. desconegut

Esparadrap 1964L’any 1949 la moianesa Maria Matarrodona instal·là al capdamunt del carrer de Sant Josep els laboratoris FEMMA (acrònim de Fábrica de Esparadrapo María Matarrodona Antúnez). Com deia el seu nom, es dedicava essencialment a la fabricació d’esparadrap. A principis dels anys seixanta l’empresa va arribar a ser una de les cinc més importants del seu ram a tot Espanya, destacant per un seguit d’innovacions tecnològiques en la fabricació d’aquest producte. En 1966 la mateixa Dra. Matarrodona va patentar un sistema de millora en el procés de fabricació de l’adhesiu de l’esparadrap. També per aquests anys, a través de la seva marca «Vendaplast» va patrocinar els equips de l’Agrupació Ciclista Moià, que participaven en diverses competicions. L’any 1972 l’empresa fou venuda a la firma SADEF S.A. i pocs anys després tancà definitivament. La fotografía que il·lustra aquesta pàgina, presa a les escales del Parc, correspon a la celebració del casament de Maria Matarrodona amb Francisco Duelo Cavero, l'abril del 1964. Hi assistiren treballadors de la fàbrica moianesa, juntament amb viatjants i altres convidats. [RTF/JCA]

Maig: Grup de cosidores a les passeres de la Tosca. 1953
Fot. desconegut

Cosidores Tosca 1953La Tosca va ser, durant molts anys, un dels llocs més emblemàtics i populars del Moianès. Ja des d’inicis del segle xx, el Molí d’en Brotons apareix sovint en postals i era un referent dels paisatges de Catalunya. Des de Moià era costum anar-hi l’endemà de la Festa Major, a celebrar la tornaboda. També era destí de processons devocionals a la Mare de Déu. La Tosca era rica en fonts, i a la riera s’hi pescaven barbs, bagres i, fins i tot, anguiles. A partir dels anys setanta diversos factors van modificar aquesta tradició: l’actitud dels propietaris de Marfà, poc proclius a tantes visites; la progressiva contaminació de la riera, que va fer desaparèixer els peixos, i també la socialització de l’automòbil, que va popularitzar destins de lleure com Sant Miquel del Fai i Río León Safari. El grup de la imatge són les cosidores que anaven a Massamsó. Estan col·locades a les passeres que permetien travessar la riera de la Tosca sense mullar-se. En el cove porten la carn per a fer el dinar. Una d’elles porta també les claus de l’ermita, així com cosidors. Els vestits contrasten amb la forma com vestiríem actualment per emprendre una caminada prou llarga. D’esquerra a dreta: Pepita Vilardell, Dolors Fonts, Rosa Picanyol, Francisca Guiteras, Carme Portet, Margarita Petitbò i Angelina. [JFS/RPC]

Juny: Collint fruita a la plaça de l'Oratori. Ca. 1915
Fot. J. Vilanova?

Collita-fruita-1915L'any 1914 la Lliga Defensa de l'Arbre Fruiter instituí la "Festa de la Victòria". Amb aquest nom es volia celebrar la cullita dels primer fruits dels arbres fruiters que cuidaven la canalla del poble organitzats en "seccions" --popularment conegudes com a "lligues"-- i l'entrega de les primícies a les autoritats de la vila. La celebració tenia lloc a finals de juny, pels volts de Sant Joan. Per a estimular la canalla en la seva tasca la Lliga concedia un premi de 25 pessetes per a cada secció. Una d'elles era la de la plaça de l'Oratori: tenia cura de diversos cirerers emplaçats en aquest indret, a tocar de la paret de l'hort del rector, per ser propietat de la Rectoria moianesa (aquest hort, uns anys més tard?????, seria adquirit per Francesc Viñas i, unes dècades després, per l'Ajuntament per a fer-hi la primera piscina municipal--. Amb una escala i un cistell, deu nois d'edat diversa cullen les cireres de l'arbre marcat amb el número 6, sota l'atenta mirada del mateix fundador de la Festa de l'Arbre Fruiter, el tenor Viñas, rigurosament vestit de blanc. Al seu costat, el mestre nacional --segurament José Recio--, i el caporal de la guàrdia civil del destacament local donen relleu a l'acte. [JCA]

Juliol: Batre a l’era de Massamsó. 1930
Fot. J. Renom

Batre-Massamso-1930Una vegada es desfeien les garbes, provinents de les garberes dels camps, ja acabada la sega, es passava a destriar el blat de la palla a les eres. El blat s’ensacava i amb la palla es feien els pallers. L’era de la fotografia és la de Massamsó, durant l’estiu de 1930. La maquinària de batre que hi podem apreciar era un gran avenç per alleugerir la feina de batre i per no dependre de la força dels animals de pota plana, tot i que necessitava l’energia dels tractors per a poder funcionar. L'activitat podia durar mesos a Moià, des de juny fins entrat setembre, si no s’havien acabat totes les cases per on passaven. Alguns petits pagesos, que només cultivaven algun camp i no tenien era per poder-hi batre, aprofitaven l’estada de la maquinària per dur-hi la seva collita i poder destriar-la. Des de finals dels anys 20 fins ben entrada la dècada dels 50 del segle xx pujava l’empresa de “Cal Mariano”, de Santa Perpètua de Mogoda. L’amo, Mariano Angulo, tenia dues màquines de batre; els treballadors eren valencians, es creu que formaven dos grups de treball, els valencians d’Artana i els de Borriana, que només venien durant l’estiu. Més endavant deixaren l’activitat de batre i es dedicaren exclusivament a fer de ferrers, completant-ho fent eines per als tractors, arades i estripadores..., fins que l’empresa va deixar d’existir, als anys 80. [RPC]

Agost: Capgrossos amb biscúter . Festa Major de 1955 o 1956?
Fot. desconegut

Festa-Major-1957El Biscúter era un cotxe petit i familiar amb capacitat per a tres persones, amb una carrosseria d’alumini descoberta, capota de lona i amb 240 kg de pes, 2,56 m de llarg i uns 75 km/h de velocitat punta. Costava aleshores 25.000 pessetes de l’època. La versió comercial va rebre el nom de Rubia (1957). El Biscúter es va fabricar a Sant Adrià de Besòs, a l’empresa catalana Auto Nacional S.A., des de 1953 fins a 1960. Va ser el primer intent d’apropar el cotxe a l'Espanya de la postguerra. A Moià també arribaren els biscúters i així ens ho demostren els capgrossos de la Festa Major en un intent de voler circular per la plaça Major durant l’estiu de 1955 o 1956, envoltats d’infants sorpresos pels tres capgrossos dins d’un cotxe tan petit, que semblava fet a la seva mida. Els capgrossos formen part del nostre patrimoni tradicional, segons assenyalen les referències documentals, des de començament del segle xx, però no és fins a finals dels anys quaranta que són els companys inseparables del gegants de Moià en les seves sortides de Festa Major. Els capgrossos, portats habitualment per nois i noies d’uns deu anys, són caps desproporcionats fets de cartró que representen gent diversa com ara el mariner Popeye, el “Serio”, el Gitano, el Pallasso, la Nena... i que van al davant dels gegants a les cercerviles fent sonar la guardiola i reclamant dinerons als vilatans. [EPS]

Setembre: El Tartuf de Molière al Casal. 1968
Fot. J. Renom

Tartuf 1968El 15 de setembre de 1968 el grup escènic del Casal, sota la direcció del sabadellenc Ramon Vidal, va posar en escena l’obra Tartuf, de Molière (1622-1673), en versió catalana d’Alfons Maseras. Creada inicialment en tres actes, l’autor va haver de refer-la per tal de superar la censura de l’època per criticar les ordres religioses que defensaven una devoció posada al límit. La primera representació es féu al Palau de Versalles el 12 de maig de 1664. A Moià es va classificar com a “No apta”. El personatge principal, Tartuf, el fals devot i vividor, va ser interpretat per Joan Antonell, acompanyat per Montserrat Sarri en el paper d’Elmira i muller d’Orgon, dona discreta i hàbil; Roser Parareda, en el paper de la devota Mde. Parpelle; M. Antònia Oller, com a la criada Dorine; Salvador Pascual, l’ingenu Orgon; Montserrat Aliberch, la filla d'Orgon, Mariane; Ramon Marsiñach, Damis, fill d'Orgon; Pere Torra, Valèri, l’amant de Mariane; Valentí José, el reflexiu Cléante; Anna M. Soler, la criada Filipote, a més de Sebastià Antúnez i Josep Carrera. Els decorats foren cedits per Joventut de la Faràndula de Sabadell i el vestuari preparat per Antònia Closa. Darrere les bambolines, la feina de Júlia Cirera fent d’apuntador, Joan Gaja regint les interioritats perquè surtis tot a l’hora i el bon fer del perruquer i maquillador Florentino. [EPS]

Octubre: Moià vist per la banda de llevant. Ca. 1930
Fot. J. Renom

Vista-parcial-Moià-1930A les primeries de la dècada de 1930 Moià havia crescut ben poc per la banda de llevant. Els darreres del carrer del Palau, amb el gran edifici de l’Hospital , el conjunt de les cases edificades per Francesc Viñas i els darreres de les cases del Carreró marcaven el límit de la trama urbana. Quatre grans edificis definien el perfil aeri de la vila: l’església parroquial i el campanar, can Rocafort, l’església de Sant Sebastià i, en el punt més alt, el col·legi de l’Escola Pia. En primer terme de la imatge veiem l’era del Tabola, avui pràcticament desapareguda, plena de pallers, fet que ens fa pensar que aquesta imatge fou presa a finals d’estiu o principis de tardor. Aquesta era, juntament amb la del Sastre, la del Saiol, la del Cabanya o la de Massamsó, eren les més utilitzades pels petits propietaris i parcers que vivien al poble, ja que moltes de les cases de pagès ja tenien la seva pròpia. També, un record ben viu entre els moianesos més grans, era, pels voltants de Setmana Santa, el so de les llances dels armats que utilitzaven l’era com a lloc d’assaig. [RTF]

Novembre: Alumnes i professors de l’Escola Pia. Ca. 1961
Fot. desconegut

Alumnes-Escola-Pia-1961Drets, d’esquerra a dreta: Montserrat Sarri, l’hermano Solà i els padres Ernest Ballés, Josep Serramià i Rafel Llorens. Els centenar de nens de la imatge constituïen l’alumnat dels Escolapis, agrupat en tres classes --petits, mitjans i grans--, que rebien classe repartits en les aules ubicades a l’edifici vell. La comunitat educativa de Moià es completava amb les monges, que es feien càrrec de l’ensenyament de les noies. L’educació pública anava a càrrec del mestre Santiago Sanz i de la Srta. Cufí, distribuïts per gènere en dos grups, a l’edifici de l’ajuntament. El pare Bellés era conegut per rememorar sovint les vivències de la seva estada com ensenyant a Cuba, on no foren ben acollits pel règim de Fidel Castro. El pare Llorens, gran amant de la natura, va fer de missioner al Senegal. Un repàs del cognom dels nens mostren un Moià encara força homogeni, poc donat a la diversitat de procedències i a la mobilitat. El creixement de Moià i, per tant, de la seva població escolar, va obligar més tard a habilitar aules a l’edifici del noviciat i a construir un nou edifici, inaugurat el 1969. L’any 1976 els Escolapis van introduir les classes mixtes de nois i noies. [JFS]

Desembre: Pessebre a la plaça de Sant Sebastià. Nadal de 1969
Fot. J. Renom

Pessebre-1960A finals de la dècada dels seixanta i al llarg de la dels setanta del segle passat, el jovent de Moià va fer de la participació ciutadana una forma de manifestar el seu interès i inquietud per fer un Moià cada vegada millor i, sobretot, més actiu. Hi havia moltes formes d’organitzar-se en grups de joves que compartien inquietuds i projectes. Una d’elles fou la formació de dues grans colles de jovent: la “colla del vicari”, que agrupava a gent més jove, i la “colla del pare Llorens“, també dita “del clero”, amb una mica més d’edat. Al llarg de l’any es trobaven moltes oportunitats per a organitzar activitats que permetien col·laborar amb la vida ciutadana. Aquestes activitats eren de caràcter molt divers, com representacions teatrals al Casal, representació dels Pastorets, organització de focs de camp, excursions, i també en l’ornamentació de les places del poble amb motiu del Nadal. El desembre del 1969 es va fer aquest curiós pessebre de caràcter “lunar”, amb astronautes inclosos. En la seva elaboració i disseny hi van participar els joves de la “colla del vicari”. Es va ubicar a la plaça de Sant Sebastià. Les despeses de material eren subvencionades per l’Ajuntament i el local on treballar i resguardar-se del fred era sempre cedit per particulars. [MBE]