Calendari del 2015

Gener: Tres Tombs, 1961
Fot. Renom

«“Els Tres Tombs” del día de San Antonio Abad van perdiendo participantes. Será debido a que los tractores están eliminando a los irracionales.» D’aquesta manera col·loquial D. Bartolo comentava, en laseva secció de La Tosca titulada «Pim-pam-pum», el que a principis dels anys seixanta ja s’havia convertit en una realitat: la davallada dels participants en la festa dels Tres Tombs, que pocs anys després desapareixeria durant unes dècades del calendari festiu moianès. La raó no era solament la substitució dels animals per les màquines en els treballs agrícoles, sinó també els canvis de costums en la societat, exemplificats en la paulatina introducció de la televisió en les cases i dels cotxes en el lleure dels dies festius, canvi que s’havia iniciat tímidament durant els anys cinquanta i que culminaria entrada la dècada dels setanta. Els administradors dels Tres Tombs d’aquell any foren Florenci Crusat —en la imatge, acompanyat per Valentí Molas—, Salvador Cuberta i Josep Rafart. En la fotografia, amb la canalla a l’espera que l’administrador els llanci caramels, hi destaca la roda de carro de cal Carreteret i, sobretot, la paret del jardí elevat de Can Rocafort, que encara tardaria uns anys a ser rebaixat i convertit en plaça pública. [JCA]

Febrer: El carrer del Vall. Dècada de 1910
Fot. J. Vilanova

Les primeres cases del carrer del Vall van començar a edificar-se durant el primer terç del segle XVIII. Fins a les primeries del segle XIX era conegut també com a carrer de Vic. Es tractava majoritàriament de cases de petits pagesos o menestrals. Com encara es pot veure en les edificacions més antigues, es tractava de cases estretes, de les anomenades «de cos», construïdes entre mitgeres. L’amplada no solia sobrepassar els cinc o sis metres i era la llargada que solia tenir una biga, obtinguda del tronc d’un arbre, generalment un roure o un pi. Eren cases de tres o quatre alçades, on als baixos hi havia la cort de la mula i una mica de bestiar, el pis o pisos superiors eren l’habitatge i a dalt de tot encara hi havia una golfa, generalment amb grans obertures on s’emmagatzemava la palla o la collita. Totes les cases del carrer varen tenir, fins fa ben poc, sobrenoms característics, com ara ca l’Elisa Gavatxa (perquè hi vivia una dona d’origen francès), cal Rasa, cal Ton del Molí Nou, ca l’Hospitaler (un dels seus habitants havia estat encarregat de l’Hospital), cal Cadiretes (era l’encarregat de cobrar les cadires de l’església), cal Cases (eren originaris del mas de les Cases de Ferrerons), cal Ponet o cal Cabanya (originaris del mas de la Cabanya). [RTF]

Març: Armats de Moià, 1957
Fot. Renom

L’any 2015 els Armats de Moià arriben als 200 anys. Van ser creats l’any 1815 per a acompanyar les processons de la Soledat i del Dijous Sant i fer guàrdia davant el Santíssim Sagrament. Els primers vestits foren renovats l’any 1860 i, després, en 1916, quan el sastre Josep Vilanova confeccionà els actuals. Inicialment el seu nombre era de catorze (el banderer, un tambor i dotze llancers) fins que en els anys vint van ser ampliats a disset (amb un segon tambor i dos llancers més). La fotografia data de 1957. Aquell any, després de la reforma litúrgica de 1956, la processó del Dijous Sant va passar al Divendres i s’eliminaren els «fasos» (l’«anar a matar jueus», que es feia dins de l’església), substituïts per les evolucions realitzades fora de l’església (els dos primers anys, el Divendres al matí; després, el Dijous al vespre). Els Armats de 1957 eren abanderats per Artur Solà, amb Francesc José i Joan Surroca de tamborers; entre els llancers hem identificat Joan Arisa i el mosso de Montví, Jaume (segon i tercer de l’esquerra), Jaume Pladevall (sisè), Ramon Canadell i Jaume Quintana (al costat del banderer) i Ramon Alboquers i Ramon Baster (segon i primer per la dreta). A la porta de Can Casanova, Joan Estevanell, administrador de la Minerva i curador durant anys dels Armats. [JCA]

Abril: Grup de noies al camp de futbol. Pels volts de 1956
Fot. Renom

Colla de noies, treballadores de diferents fàbriques tèxtils de Moià (Cal Comadran, el Vapor i la Central), amb alguns dels seu germans o germanes. És un dia de festa, s’han arreglat, segurament la festa del patró dels teixidors, sant Antoni Maria Claret, que se celebrava el 24 d’octubre. Les noies es troben d’espectadores al camp de futbol, estrenat en aquesta ubicació l’any 1947. Una de les activitats que es feien quan se celebrava el patró era un partit de futbol entre els treballadors de les diferents fàbriques, en què les noies quedaven relegades a assistir-hi de públic. Aquell any devia escaure’s en un dia feiner: tot i que els treballadors ho celebraven, les escoles feien activitatnormal i els estudiants encara portaven la bata de l’escola. Entre les components del grup, que tenien edats compreses entre catorze i disset anys: Pepeta Tarté, Lluïsa Pasqual, Isabel Soler, N. Forcada, N. Galobart, les germanes bessones Marina i Pilar N., les germanes Vinyes, Violeta Montes, Mercè Gai. En el primer pla, Núria Crusat acompanyava la seva germana Dolors, que no apareix a la fotografia. Les activitats d’oci per a celebrar la festa no eren gaires, es podien completar amb algun aplec i amb les activitats religioses anuals; per exemple, assistien a la processó com a col·lectiu professional amb misteri propi. [RPC]

Maig: Gimcana de motos, 1968
Fot. Renom

Una gimcana és una cursa d’obstacles en un recorregut relativament curt i en un espai acotat sobre un moto, bicicleta o a peu. Aquest activitat, entre l’esport i la festa, premiava l’habilitat dels participants a superar un seguit de proves tot conduint el vehicle. Les gimcanes van fer furor a Catalunya en les dècades dels anys cinquanta i seixanta i Moià també s’apunta a la febre. La imatge que tenim ens situa a l’avinguda de la Vila, aleshores Avenida del Caudillo, davant el Teatre Viñas, on una munió de gent, bàsicament joves, presencien les evolucions dels motoristes que intenten superar les proves. La celebració de la gimcana, molt probablement, està emmarcada entre les activitats programades dins la 15ª Fira-Mercat de Moià, celebrada durant la segona Pasqua o Pasqua de Pentecostès. Darrere del públic, i enmig de la polseguera, s’hi entreveuen els àrbitres de la prova i, supervisant la «seguretat pública», s’intueix la presència d’un número de la guàrdia civil, muntat a cavall. Un altre detall que crida l’atenció és l’ús dels arbres de l’avinguda per a enganxar-hi cartells, costum feliçment oblidat en els nostres dies. [EPS]

Juny: Nens de l’Escola Pia, 1960
Fot. Renom

A les escales de l’església dels Escolapis i acompanyats per l’hermano Solà, fotografia dels nens que corresponen a dos cursos. Dels quaranta-vuit presents se n’han pogut identificar quaranta-quatre, gràcies a diferents col·laboradors. Són, de dalt a baix i d’esquerra a dreta: drets, Albert Sala, N. Sotoca (del forn de la Plaça), N. Bermúdez, Xavier Clop, Jordi Soler, Joan Soler, Miquel Oller, Jesús Belastegui, Lluís Iglésias, José Ramón Martín. A la tercera fila, asseguts: Pere Recasens, Leandre Ubasart, Jaume Codina (de la Torreta), Josep Maria Ferrer (de Magadins Nou), N.N., Pere Ferrer (de Magadins), Carles Riera, N.N., N.N., Ferran Valldeoriola (de Serramitja), Josep Valldeoriola (de cal Gralla). Felipe N. (fill del sereno). Segona fila: Eusebi Graners, Sebastià Vilajuana, Ferran Valldeoriola (de cal Gralla), Josep Tantinyà, Ramon Bach, Paco Sánchez, Juan Portillo, Jaume Gallaguet, Josep Clarà, Miquel Gaja, Josep Molet, Quico Codina, N.N. Primera fila: Vicente Fernández, Ramon Forcada, Manuel Barea, Josep Gaja, Pere Soler, Juan Sánchez, Domènec Gómez, Sebastià Renom, Josep Iglésias, Josep Maria Ponsa, José Carratalá i Ricardo Ruiz. Força germans, doncs, entre els alumnes i, pels cognoms, es notava ja en aquells anys la incorporació a les classes dels fills de la immigració. [JFS]

Juliol: El Raval de Dalt des de la costa de la Creu. Pels volts de 1948
Fot. desconegut.

La imatge permet distingir, en primer terme, les feixes i els horts de sobre l’actual carrer de Sant Sebastià, amb varietat d’hortalisses i unes feixes plenament aprofitades per al conreu. Es distingeix, a la part esquerra, l’observatori meteorològic els Escolapis.Laa perspectiva de la imatge està enquadrada amb la cantonada de l’església del carrer de Sant Josep. Laa presència d’un arbre a l’actual plaça de Francesc Sagrera fa pensar que encara no s’han iniciat les obres de remodelació del carrer i de l’entrada al parc, que es van fer l’any 1950. Podem veure, cap al sud, el camp de futbol ja ubicat als terrenys del Saiol, cosa que permet posar un límit inferior a la datació de la imatge: el 1947. Situant nos en el mateix punt des d’on s’obtingué la fotografia, ens adonem que, en primer terme, les feixes es van abandonar ja fa anys i que molts horts han estat substituïts per gespa. El creixement dels pins a la costa de la Creu impedeix veure l’hort dels Escolapis. La volumetria i l’estructura de les cases del carrer de Sant Sebastià, en canvi, s’han mantingut pràcticament intactes en els anys transcorreguts. És al tram del carrer de Sant Josep i al carrer de la Coma on veiem més canvis, amb nous habitatges que han substituït fàbriques com la Central o Cal Patau. [JFS]

Agost: Cercavila de gegants, 1952
Fot. J. Renom

Tot pujant el carrer de les Joies, els gegants de Moià, Ferran i Isabel, estrenats l’any 1944, encapçalen la cercavila de festa major acompanyats pels caps-grossos i el Pollo vestit de gala, tal com mana la tradició, i amb el conill de pell de pèl blanc al braç, i al so del flabiol que va tocant, tot cobert amb una barretina, el flabiolaire Elies Sanyé. Probablement fou una de les cercaviles del dia de la Festa de l’Arbre Fruiter d’aquell any, ja que els dos nois que hi ha en primer terme porten xapos per a cavar i sembla que discuteixen quin és el millor. Al seu darrere, els capsgrossos «el Pallaso Savi» i «el Manyo» amb les guardioles a mà, i, més endarrere «el Popeye». En el carrer de  les Joies podem veure el rètol dels Teléfonos a l’emplaçament on hi havia la centraleta que va donar servei a la població de Moià durant anys; al seu davant, la botiga de Cal Soldevila i, més avall, la façana senyorial de Can Carner —actual seu de l’hotel d’entitats de Moià i del Consorci del Moianès— quan encara hi vivien les Germanes Josefines. Al capdavall del carrer es poden veure l’estanc i el local on en la dècada següent s’obriria la botiga de robes de Cal Gavi. [EPS]

Setembre: Joc de trencar l’olla a l’era del Tabola. Pels volts de 1957
Fot. Renom

Trencar l’olla és un dels jocs de cucanya més coneguts i internacionals. El seu origen és força desconegut, però es creu que ve de la Xina, on l’utilitzaven en les celebracions de l’any nou; així és com ho explicà el famós viatger venecià Marco Polo, que la va portar a Europa, on ha viscut les seves adaptacions. La família Lerín celebrava Sant Miquel, el 29 de setembre, fent una festa infantil, on s’aplegaven els de la família i altres nens del poble i de la colònia d’estiuejants. Entre els que apareixen a la fotografia s’hi troben Miquel Lerín Vilardell, Antoni Buxadé i Quico Martí; a vegades hi havien assistit l’Albert Martí Armengol i l’Elvira Permanyer. També hi són retratats Miquel Lerín pare i Maria i Teresa Vilardell. La festa consistia en jocs per a petits i grans i que quasi sempre es feien a l’era del Tabola, que en aquell moment encara pertanyia a la família (posteriorment es vendria i, a finals de la dècada dels setanta, s’urbanitzaria: fins aleshores la casa va estar en peu), i es berenava. Aquest berenar, segurament era preparat pel servei de la família: en la imatge hi veiem la minyona uniformada, que tant podia formar part del servei de Barcelona, que venia a passar el període estival per assistir-los, com ser contractada a Moià mateix per a aquells mesos en concret. [RPC]

Octubre: Sopar de Quintus de la lleva del 48, 1969
Fot. Renom

En aquella època —com que les generacions actuals no ho han viscut, cal fer-ne esment—, durant l’any en què els joves complíem vint-i-un anys, a partir de gener érem quintats. L’ajuntament ens posava en antecedents que ja ens tocava donar el servei a la pàtria i, si no ho recordo malament, rebíem una notificació i sabíem el grup i la data de quan i on havíem d’incorporar- nos l’any següent. Amb aquest motiu, tot el jovent del poble solia organitzar alguna activitat per tal de recaptar diners per a fer un comiat col·lectiu, digne de la lleva d’aquell any. Concretant, en el nostre grup vam poder aconseguir muntar un ball a principis d’estiu, amenitzat per una gran i famosa cantant catalana del moment, «Betina», acompanyada d’un gran conjunt de moda. Cal esmentar que, per tal d’obtenir una bona entrada, vam haver d’esmerçar molts esforços a nivell de publicitat per tota la comarca. Això, juntament amb el nom de la cantant, va ser un reclam suficient per a obtenir un gran èxit de convocatòria, que ens va permetre de cobrir totalment les despeses i a continuació organitzar un esplèndid sopar de comiat. La foto reflecteix el grau d’alegria després d’aquest sopar, que va tenir lloc el primer dissabte d’octubre de 1969, en el llavors reconegut restaurant «Remei». [CIC]

Novembre: Grup de treballadors de «Cal Roberto». Pels volts de 1900
Fot. Desconegut

La fàbrica tèxtil anomenada Cal Roberto es trobava situada en el gran edifici de la plaça del Colom que fins que fou enderrocat fa una trentena d’anys era conegut com «el Condal». Aquesta fàbrica fou bastida en la dècada de 1860 pels industrials Benet Ponsa i Josep Coma, que eren cunyats, sobre el solar que antigament havia hostatjat la casa i el tint de l’antic Gremi de Paraires i que havia estat destruïda en l’incendi de la vila l’any 1839. Robert Ponsa i Coma era l’únic fill de Benet Ponsa i va heretar la fàbrica en morir el seu pare. Pel que en sabem, era el que podríem anomenar un «hereu escampa» i ben aviat va començar a arrendar la fàbrica a industrials forans que en moments de molta feina llogaven fàbrica i treballadors per atendre les comandes que tenien. A principis del segle XX, completament arruïnat, va vendre l’edifici a Francesc Viñas, però va continuar vivint-hi fins que, en no pagar el lloguer, va haver de ser desnonat i va acabar amb tots els mobles al mig de la plaça del Colom. Viñas tenia el projecte de convertir la vella fàbrica en un gran hotel, però no hi va reeixir, únicament s’hi va construir el cafè del Condal i durant uns anys va ser la seu de la Lliga de Defensa de l’Arbre Fruiter. [RTF]

Desembre: Antic garatge de Cal Peret carreter, 1952?
Fot. Renom

Cap a l’any 1870 es va instal·lar a Moià, procedent de Calders, Pere Gros i Sisó, el primer d’una nissaga de carreters. En la dècada de 1880 ja consta que treballava a la carretera de Manresa, via oberta des de mitjan segle a la vora de la qual s’havien construït l’hostal de Cal Daies (1866, ampliat amb una cotxera en 1889), cal Siller (1881) i cal Pinyoc (1886). No sabem la data de construcció de Cal Peret Carreter, però sí que ja existia en 1882 i que la casa fou ampliada en 1894. El negoci el continuà Pere Gros i Codina i a aquest el succeí Pere Gros i Ferrer, Francesc Gros i Vilageliu i, actualment, Francesc Gros i Fonts. Amb la lògica evolució dels temps moderns, Pere Gros i Ferrer va començar a fer de mecànic de motos, tractors i cotxes. Això succeïa cap a l’any 1932 i, després d’un temps en què els cotxes s’arreglaven en un taller que va posar al carrer del Remei, va condicionar els baixos de casa seva com a garatge; així, en la foto es pot llegir en el rètol «Garage» i el nom de «Cal Peret Carreter». El negoci, però, prenia més volada i, com també s’aprecia en la foto, ja s’estava construint un nou garatge, molt més modern i ampli, a l’altra banda de la carretera, que el mes d’agost del 1953 ja es trobava en funcionament. [JCA]