Moià-3

Calendari del 2013


Gener: La plaça de Sant Sebastià, nevada. Gener de 1946
Fot.
A. Crivillers

2013-01-GenerLes restes de l'antiga església de Sant Sebastià, la volta de l'entrada de cal Cisteller i l’estanyol del mig de la plaça. Tot, ben cobert de neu. Es tracta de la nevada de Sant Antoni de l'any 1946. Disposem del testimoni de Ramon Cantó, que va deixar anotat en el seu dietari: «Dijous 17 de gener. És la festa de St. Antoni; ahir vàrem fer la passada i abans d'acabar s'ha posat a nevar i ha nevat tota la nit i tot el dia, posant-hi un gruix de neu d'uns quatre pams; no s'ha pogut fer res, hem quedat sense llum, telèfon, sense correu; no sabem el que durarà.» I el diumenge següent: «Sant Sebastià; com que hi ha tanta neu, és com l'any passat, que no es fa res; sols han fet l'ofici, que ha fet el sermó el P. Comellas; no tenim ni llum ni correu; a la tarda hem fet ball al Círcol (E[ducación] y D[escanso]) amb llums de carburo i benzina. Tot avui que fa arbonès que fon la neu; si dura, demà quasi l'haurà fos tota.» I, encara, el dimecres dia 23: «Han fet un pregó ordenant a tots els homes útils que han d'anar a treure neu a l'objecte de poder circular els autos al vespre; arriba la correspondència de sis dies; demà començarà a circular l'auto de Barcelona.» La llum no tornaria fins al diumenge 27 de gener i encara a no totes les cases. [JCA]

Febrer: Centraleta de telèfons. Ca. 1960
Fot. Desconegut

2013-02-febrerEl 29 de juny de 1916 s inaugurà el telèfon públic a Moià, al carrer de la Cendra, núm. 10. La primera telefonista responsable de la centraleta fou Maria Dalmau, substituïda en 1921 per Caterina Sentias i les seves filles Neus, Leonor i Liduvina Daví; de 1943 a 1973 en va ser Margarida Guiteras i la darrera fou Maria Arisa. En la fotografia hi veiem M. Guiteras amb Fina Font, la seva ajudant (a part de les responsables, per la centraleta hi passaren una munió d’ajudants: noies que podien substituir la responsable i que, alhora, duien encàrrecs o telegrames a les cases). Les responsables habitaven al mateix edifici de la centraleta i havien d’atendre les urgències de la nit. El recinte tenia uns 20 m2 i es dividia en dues parts; en una hi havia les treballadores, amb els quadres dels telèfons, i era separada de la part dels usuaris per una vidriera amb una finestrella. Tot el mobiliari era de fusta i es va mantenir quan en 1957 la centraleta fou traslladada al carrer de les Joies, 18. Aleshores ja tenia 149 abonats i, tal com veiem en la fotografia, disposava d’un doble quadre de clavilles. Les trucades que es feien més enllà de  l’Estany i Santa Maria d’Oló passaven totes per Castellterçol, i s’havien de pagar; les de Moià mateix entraven dins la quota per a ser abonat. El 2 de desembre de 1975 va començar a funcionar el telèfon automàtic a Moià i la centra leta es va tancar. [RPC]

Març: Vista de Moià per la part de ponent. Finals de la dècada de 1960
Fot. J. Renom

2013-03-marçA finals de la dècada de 1960 Moià havia crescut encara molt poc per la banda de ponent. En la imatge podem veure tota una extensió de camps de conreu que avui es troben completament urbanitzats. Entre els elements dispersos que podem apreciar-hi trobem en primer pla la casa, encara en construcció, de la família Roca (del Molí del Perer) i una mica més enrere, ben solitària al costat de la carretera, la casa d’uns altres Roca (de la Pineda). A l’esquerra de la imatge, just a sota de la carretera, els coberts on Sebastià Ubasart, de cal Fantasia, tenia instal·lada la matxucadora de pedra per a fer grava i que posteriorment varen servir a un altre industrial per a fer-hi panot i elements de formigó. A la dreta, enmig d’un grup de pollancres, es poden entreveure els coberts que feien de magatzem del drapaire Iglésias. Seguint la carretera podem distingir la casa de Cal Teixidor, avui desapareguda juntament amb el revolt que la carretera feia justament al seu davant, casa que antigament havia fet les funcions d’hostal de carretera. Certament a aquest paisatge li quedava poc temps per a perdre la seva fesomia: poc després començaria a edificar-s’hi el conjunt de cases anomenat popularment «les cases del Franquesa», que significarien el començament de la urbanització d’aquest espai. [RTF]

Abril: Sant Cristòfol i camp de futbol, 10 de juliol de 1924
Fot. J. Renom

2013-04abrilPer primera vegada a Moià els propietaris de vehicles de motor celebren la festa de Sant Cristòfol amb tota solemnitat (els anys anteriors ho havien fet de manera més íntima). En la imatge, els cotxes i camions, guarnits amb branques, estan aturats davant l'església del Sagrat Cor, segurament esperant que Mn. Lluís Daví realitzés la benedicció. Mentrestant, la gent parla a la placeta i una noia beu en la font. A l'altra banda de la carretera —aleshores, passeig d'Alexandre M. Pons— tot eren camps, que ja havien estat segats. Al mig, però, hi destaca un espai: és el primer camp de futbol amb què comptà Moià. Conegut com a camp de Can Casanova, per la propietat del terreny, o per camp de ca la Pastora, per la casa propera que es veu al fons, havia estat arrendat pel Centre de Cultura —l'entitat dins la qual sorgiria el F.C. Moià— amb l'objectiu de tenir «un camp fix» per a jugar a futbol. S'estrenà per les festes de Nadal d'aquell any. Per tal de fer front a les despeses, el març de 1924 es va decidir tancar el camp i, així, poder fer pagar per veure els partits. Com recordà anys més tard Salvador Farràs, el tancament —que es pot veure en la fotografia— es realitzà amb brucs, que s'anaren a buscar a Sant Quirze Safaja. [JCA]

Maig: Estand de la Fira de Sant Isidre, 1963?
Fot. desconegut

2013-05-maigMalgrat ser sobretot una fira agrícola i ramadera, alguns comerços de Moià també aprofitaven la Fira de Sant Isidre per a fer promoció dels seus producte. S’instal·laven al costat de la plaça dels Ànecs, encara per asfaltar, i en els dos dies del cap de setmana que durava —els més propers al 15 de maig— era un enrenou muntar i desmuntar, perquè a la nit es plegava tot. La botiga «Clemente Cirera», des dels primers anys del segle XX dedicada a comestibles i situada al carrer del Comerç, a principis dels seixanta, quan Francisca Guiteras va entrar de jove a la casa, aprofità la part de magatzem per a començar a vendre joguines. La llista de productes s’anà ampliant amb parament de la llar i petits electrodomèstics. Al cap de poc temps ja es va traslladar la botiga a l’avinguda de la Vila, 5, amb el nom de «Juguetes Cirera», més tard simplement «Cirera» fins al seu tancament l’any 2001. La botiga del carrer del Comerç va continuar com a forn de pa. En la foto, durant aquest cap de setmana promocional, hi podem veure d’esquerra a dreta: Isidre Reynés (d’esquena), representant de la casa Singer, Francisca Guiteras, Montserrat Picanyol, Rosa M. Cirera, una empleada de Singer i Pilar Guiteras. Com que la Francisca sempre havia cosit, les màquines de cosir foren una part important de la botiga. Se’n van vendre moltes, en aquella època, perquè va ser quan s’hi començaren a posar motors. [RPC]

Juny: Catifa de Corpus al carrer de les Joies, 1953
Fot. J. Renom

2013-06-junyLa diada de Corpus és una festa mòbil que se celebra seixanta dies després de la Pasqua de Resurrecció, segons el calendari catòlic. El motiu de la festa era venerar l’Eucaristia (Cos de Crist) per part dels feligresos amb actes litúrgics tant a l’interior dels temples com sortint en processó pels carrers. Durant molts anys era dia festiu i festa de guardar. Al llarg dels temps i a l’entorn de la festa es van crear un seguit d’actes i celebracions, barrejant la religiositat imperant i els costums més populars: bestiaris fantàstics que sortien a ballar a les places i que encara perduren en molts pobles i ciutats (Berga, Barcelona), o senzills espectacles com l’ou com balla als sortidors de placetes, engalanant carrers com són les enramades (Arbúcies), o decorant els carrers amb catifes de flors (Sitges, la Garriga...). Durant els anys  cinquanta i seixanta els carrers de Moià del «volt de la processó» eren decorats amb grans i llargues catifes fetes pels veïns, des del dibuix inicial a la projecció al carrer i omplint-lo amb pètals de flors, fulles de totes formes i colors, serradures i encenalls tintats, que es desfeia a mesura que passava la processó. Aquest costum recentment s’ha recuperat com a expressió artística, deixant de banda la connotació més religiosa d’altres temps. [EPS]

Juliol: Gegants, geganters i caps-grossos, 1983
Fot. J. Renom

2013-07-juliolLa recuperació democràtica, que s'accelera a inicis dels anys vuitanta, comporta una reivindicació de la cultura popular i de la festa al carrer, i els gegants en són una bona mostra. La fotografia és representativa d'aquest procés, ja que plasma una incipient colla gegantera, que substituirà els portadors que, fins llavors, rebien una remuneració econòmica de l'ajuntament per portar-los. La primera trobada en què els gegants de Moià van participar fou la d'Avinyó, com participaren també en la de Sallent, on la pluja obligà a celebrar la trobada en un pavelló i el públic assistent no va ser indiferent als noms amb què encara es donaven a conèixer llavors els gegants de Moià, «Isabel» i «Fernando». Els gegants de la imatge, incorporats a Moià en 1944, procedeixen del fabricant El Ingenio, de Barcelona. Es tracta d'un motlle de gegant que ha estat força utilitzat a Catalunya, com ho han estat els caps-grossos de la imatge i que representen personatges populars els més antics (la vella, el cuiner, etc.) i personatges popularitzats pel cinema els més moderns, com ara Groucho Marx i Gepetto (el cap-gros de l'extrem dret). Els integrants d'aquesta incipient colla gegantera procedien majoritàriament dels Armats, com ara Eugeni Arisa, Jaume Canadell, Maria Àngels Vilalta, Loreto Rovira (†) i Sebastià Padrisa. [JFS]

Agost: Processó de la Mare de Deu d’Agost, 1920
Fot. S. Renom

2013-08-agostUn dels actes principals de la Festa Major tradicional moianesa era la processó en honor de la patrona de la vila, la Mare de Déu Assumpta. El dia 15 d'agost, a les cinc de la tarda, havia sortit la —en paraules del programa d'actes— «grandiosa processó». Portava el penó principal de la vila el P. Jaume Orriols, escolapi moianès que aleshores era el provincial de l'Escola Pia de Catalunya, Cuba i Mèxic. Com era habitual, hi assistien les autoritats civils, judicials i militars de la vila, el clergat parroquial i representacions de totes les entitats moianeses. L'acompanyament musical anava a càrrec aquell any de la banda del Batalló de Caçadors d'Alfons XII, que s'havia desplaçat des de la seva seu, a Vic, per participar en els actes de la Festa Major de Moià. En la fotografia s'aprecia la part final de la processó, amb el misteri de la Dormició de la Mare de Déu, a cura de la Confraria Major, seguits pel rector, Mn. Joan Costa, revestit amb capa pluvial i flanquejat pels seus dos vicaris, revestits amb dalmàtica. Als marges, participació d'homes amb blandons, i, tancant la  processó, les autoritats municipals, amb l'alcalde, Nazari Alibés. La processó passa en aquests moments per la plaça de Sant Sebastià, amb gent que l'observa des dels balcons de cal Santaire i d'altres des de l'entrada de l'edifici de La Masia. [JCA]

Setembre: Primer equip de futbol femení del Moianès, febrer de 1971
Fot. Desconegut

2013-09-setembreDes de feia uns quants mesos, una colla d’amigues, tot baixant a estudiar a l'Institut de Manresa, es trobaven per jugar a futbol, però no va ser fins al febrer de 1971 quan realment es va formar el primer equip femení de futbol moianès del qual tenim fotografia oficial. Es tracta del partit jugat al camp del C.E. Moià contra el Manresa  e les germanes Arrufat. Aquell partit fou arbitrat pel moianès Pep Bigorra, sota l’atenta mirada del Sr. Arrufat, responsable de l’equip manresà. L’equip moianès era format per Antonell (a la porteria), Assumpta Roca, Angelita Pérez-Hita, Amparín Pérez-Hita, Assumpta Antúnez, Concepció Santaeugènia «Santa», Elvira Permanyer, Lluïsa Padrell, Matilde Soler i, a la gatzoneta, Montserrat Oller, Anna M. Antúnez, Mercè Bigorra, Montserrat Soler, Esperanza Ruiz, M. Teresa Mur, i Maria Alexandra. En l’equip manresà hi jugaven les moianeses Lourdes Ràfols, a la porteria, i Elena Abancó com a davantera. Algunes d’aquestes jugadores van participar des d’aleshores en diversos equips de les comarques veïnes, com el SOFFMIC (Selecte Organització Futbol Femení de Manresa i Comarca), C.D. Vic, C.E. Sabadell i C.E. Vallès Or. Fins i tot van participar en el Primer Campionat de Catalunya de futbol femení. [EPS].

Octubre: Excursió a Olot, 12 d'octubre de 1953
Fot. J. Renom

2013-10-octubreEl dia del Pilar de l’any 1953 un bon grup de moianesos i moianeses marxaren, en autocar, d'excursió. Visitaren la ciutat de Girona, l’estany de Banyoles i la capital de la Garrotxa, Olot. Aquí es retrataren a la font Moixina. Segons una anotació que apareix en un positiu de la fotografia, l'excursió fou feta per l'«Orfeó». Però, de quin orfeó es tractava? No fou fins l'any següent que es refundà l'Orfeó Sant-Gral, sota la direcció d'Ernest Llenas. És més probable que l'activitat cantora que donà lloc a la sortida fos una més de les organitzades pel Casal Parroquial sota la batuta de Mn. Lluís Daví (en segona fila, mig amagat rere el matrimoni Canet). Cal tenir present  que mossèn Lluís ja havia participat en la creació i gestió del Casal en els anys vint i que, en tornar a reconstituir-se després de la guerra, també hi tingué una participació decisiva fins a la seva mort, l'any 1954, uns mesos després de l'excursió a Olot. Un altre dels capellans vinculats aleshores amb el Casal era el vicari Mn. Pere Campàs (situat en l'última fila), el primer capellà «modern» que hi hagué a Moià, segons qualificació d'un dels assistents a l'excursió. El Casal també era la seu de l'Acció Catòlica, dirigida per Teresa Balcells, la «mestra del Masot», dreta en l'extrem de la primera fila. [JCA]

Novembre: El cotxe de línea de Manresa. Ca.
Fot. Desconegut

2013-11-novembreA mesura que l’ús de l’automòbil es va anar implantant, deixant de ser una excentricitat, les mateixes fàbriques varen veure la utilitat que podia tenir per al transport de mercaderies i de viatgers. Una d’aquestes empreses fou La Hispano Suiza, fundada a Barcelona l’any 1904 i que ja des de 1908 començà a produir vehicles per a usos industrials. Una de les estratègies per a animar els concessionaris de les línies de transport de viatgers a substituir les diligències per vehicles de motor era la formació d’empreses conjuntes, en les quals La Hispano Suiza aportava els vehicles i l’empresari els anava pagant amb els beneficis que obtenia. Així varen sorgir La Hispano-Igualadina, La Hispano-Hilariense o la Hispano-Manresana. Ja en 1909 va fer-se l’intent, finalment no reeixit, de fundar La Hispano-Moyanesa, que havia de cobrir la línia Manresa-Moià-Vic. A principis dels anys vint aquesta línia va ser explotada pels germans Galtanegra de Manresa, amb una aportació de capital dels seus parents moianesos de la família Estevadeordal, de cal Vilalta. En la imatge podem veure un òmnibus Hispano Suiza, probablement un 25/40 HP de 1909. Eren aptes per a uns vint passatgers i tenien una velocitat d’entre 25 i 40 km/hora, que, si bé a hores d’ara pot semblar ridícula, en aquells temps va suposar un gran avenç en comparació amb les diligències. [RTF]

Desembre: Cinquantenari de la Creu Roja, 8 de desembre de 1963
Fot. J. Renom

2013-12-desembreEl dia 18 de maig de 1913 es constituí l'Assemblea Local de la Creu Roja de Moià. Com anotà Rossend Casallarch en el llibre commemoratiu del 75è aniversari, la iniciativa partí de Joan Pomier, el propietari de la Coma de Sant Jaume, induït per Mn. Andreu Espanya, capellà de la Creu Roja de Barcelona, que passava sovint uns dies de descans a casa seva. Per tant, l'any 2013 aquesta entitat assoleix el seu centenari. Per aquest motiu oferim en el calendari una fotografia també històrica, feta amb motiu del sopar de celebració del cinquantenari. Reunia la Junta de Govern amb els portalliteres, pilar fonamental del servei públic de la institució. De la Junta hem identificat la presidenta d'honor, Elvira Fernández, vídua Sauqué; el vice-president, Joan Oliveras; el secretari, Adjutori Crivillers; els vocals Adela Barniquel i Salvador Farràs, i el cap d'ambulància, Ramon Oller. El president fundador, Joan Pomier, no s'hi troba present, però sí la seva esposa. La major part dels altres assistents al sopar commemoratiu eren portalliteres o sanitaris, tots ells voluntaris, entre els quals hi havia, en primera fila, l'actual president de l'entitat, Ramon Forcada, i Ton Capell, que és qui ens ha informat sobre la fotografia. [JCA]