Calendari del 2010

Gener: Cavalcada dels Reis de l’Orient. Dècada de 1960.
Fot. J. Renom

Les primeres notícies que tenim d’una cavalcada de Reis a Moià daten de l’any 1902. No sabem si amb anterioritat se celebrava així aquesta festa tan entranyable per a petits i grans, però de ben segur que mai no havien faltat a les cases dels infants moianesos aquells regals que, més esplèndids o menys, alegrarien les cares de la mainada. Els reis són intemporals, i per aquesta mateixa intemporalitat han anat adaptant els seus mitjans de transport. De primer arribaven sempre a dalt de cavalleries guarnides, després amb els més variats mitjans motoritzats: cotxes, camions o, sobretot a partir de la segona meitat dels anys seixanta i coincidint amb la mecanització de les feines de pagès, amb carrosses tibades per tractors. Indefectiblement els reis de la infància dels moianesos d’una certa edat tenen una flaire característica: la del barballó —vermeió en la parla moianesa– cremat a les portes de les cases en forma d’atxes, que s’havia anat a recollir al bosc (sobretot al pla de les Escopetades) i que amb la seva olor perfumava els carrers per fer-los més agradables a ses majestats i així fer que fossin pròdigs en regals. [RTF]

Febrer: Matança del porc a cal Ganso. Ca. 1920.
Fot. S. Renom

Una escena habitual de la tardor i l’hivern als carrers de la vila a principis del segle xx era veure davant les cases com es matava el porc. En la imatge podem observar un dels moments clau en la matança: el porc, lligat per les potes del darrere, jau al banc de ferro després de rebre una ganivetada al coll que l’ha de dessagnar, i la mocadera, en aquest cas la mestressa de la casa, s’apressa a remenar la sang per evitar que es coaguli i així tenir-la a punt per a fer les botifarres i els bulls negres. Al darrere, un dels nens porta un feix d’argelagues, que hauran de servir per a socarrimar el pèl del porc i així deixar-lo a punt per a tallar-lo en les diferents peces que s’hauran de convertir en cansalades, costelles, pernil o llonzes. Mentre cauen les darreres gotes de sang de l’animal, tots miren l’objectiu de la càmera fotogràfica que immortalitzarà el moment. A cal Ganso, edifici conegut actualment com «La Masia», en aquella època tenien botiga, on es venia una mica de tot, i fonda, on els passavolants podien dormir o fer un àpat, qui sap si menjant algun tros de cansalada d’algun porc com el de la fotografia. [RTF]

Març: Col·lector del torrent dels Baus. Ca. 1975.
Fot. Desconegut

A finals dels seixanta el continu urbà de Moià acabava per llevant a l’Hospital. En 1970 es construeixen dos blocs de pisos al carrer de Miquel Vilarrúbia, i pel setembre de 1971 s’inauguren les Escoles Josep Orriols Roca. L’ajuntament perfila un nou eix viari per a enllaçar la carretera de Vic amb la de l’Estany —projecte encara no culminat—, una gran obra que es faria en diferents fases. Pel gener de 1974 s’ha aprovat la segona fase de la cobertura del torrent, des de l’Hospital fins a la carretera, i s’executa d’urgència en 1975, potser l’any de la imatge, on pot observar-se, d’esquena, el constructor Lluís Armadans. La canonada va adreçar el recorregut sinuós del torrent, amb pollancres i avellaners a banda i banda. Un torrent que havia servit de deixalleria improvisada i on la canalla jugava a la sortida del col·legi. Amb aquestes obres es tapava un topònim popular. Tres anys després, en 1978, un grup de Moià havia d’actuar a Barcelona: «No teníem cap nom per al grup —explica Pere Tantinyà—, i en Quico Palomar va dir “La Fura” i no recordo si va ser en Marcel·lí o en Carlos que va dir “dels Baus”, i així va quedar.» Un nom que, al Google, esdevindrà tan popular com el del poble que els havia vist créixer. [JFS]

Abril: Comiat de la mestra Maria Cuffi. 4 de juliol de 1970
Fot. Desconegut

Des de 1951 fins a 1970 la professora de les nenes de l’Escola Pública de Moià va ser Maria Cuffí i Canadell. Nascuda a Barcelona, havia iniciat la trajectòria pedagògica a les escoles de primària de Sant Quirze de Besora i a la Pobla d’Aguiló, i després la completaria com a mestra de secundària a l’Institut Ramon Llull, de Barcelona, fins a jubilar-se en 1983. Durant la seva estada a Moià, l’escola es trobava a la planta baixa de can Rocafort: les nenes entraven pel carrer de les Joies i els nois pel del Forn. Les nenes tenien dues classes, la de les grans i la de les petites, i des d’una finestra que les comunicava la professora Cuffí en supervisava l’aprenentatge, ja que la mestra Cuffí era la responsable de totes elles, des dels tres fins als catorze anys. A més també s’ocupava dels cursos nocturns per a completar l’ensenyament d’algunes noies que havien acabat l’ensenyament primari i necessitaven ampliar-lo. A la fotografia la trobem flanquejada per antigues alumnes de Moià, en la festa del seu comiat, el dia 4 de juliol de 1970. El curs següent l’escola pública estrenaria el Grup Escolar Josep Orriols Roca, escola mixta situada en el seu emplaçament actual. [RPC]

Maig: Snak Montserrat. Dècada de 1960.
Fot. J. Renom

En la dècada dels seixanta, a Moià arribava un aire de modernitat. Moià vivia uns anys daurats, fruit de l’activitat econòmica generada per les fàbriques tèxtils, que ocupaven bona part de la població i que propiciaren la vinguda de persones d’altres indrets de la península. Amb el bon temps arribaven els estiuejants, famílies provinents de Manresa, Sabadell i, sobretot, Barcelona que venien a gaudir del clima moianès i omplien el poble de cares noves, nous costums i noves estètiques. Passejar per l’avinguda de la Vila («Avenida del Caudillo») i asseure’s a les terrasses a beure un refresc o picar unes tapes es convertí en un acte lúdic i social. Sens dubte, el referent d’aquest model de vida estiuenca va ser l’Snack Montserrat, regentat per Lluís Graners i la seva esposa Jovita. L’Snack destacà per la qualitat de les tapes, molt ben elaborades per la Jovita i sempre ben acompanyades d’un deliciós «deixa’m fer» d’en Lluís. En els setanta l’Snack fou punt de trobada del jovent de Moià i dels estiuejants, sempre amb bon ambient i converses que s’allargaven fins entrada la matinada. D’aquí sortiren grans projectes, com el Motoclub i les 24 Hores de Moià. [MBE]

Juny: Record dels sants exercicis. Juny de 1946.
Fot. J. Renom

Un nombrós grup de noies són fotografiades davant la portalada de l’església parroquial. En coneixem el motiu, uns «sants exercicis», i la data, juny de 1946, perquè el fotògraf, Just Renom, ho va deixar indicat en la mateixa imatge. Però a partir d’aquí el record de les participants en aquests exercicis amb les quals hem pogut parlar es torna confús. Totes coincideixen que es tractava d’uns exercicis espirituals oberts —per oposició als tancats, que es feien en règim d’internat—, que duraren una setmana i que foren un fet extraordinari, ja que només es realitzaven de tant en tant (de manera més sovintejada se’n feien d’altres a l’escola de les monges). Allà on hi ha un complet desacord és en la direcció dels exercicis: hi ha qui diu que foren dirigits per Mn. Josep Estevadeordal —fet que lligaria amb l’inici de la seva activitat a Moià aquell any 1946 i amb la seva voluntat d’atreure’s al jovent—; d’altres són de l’opinió que ho foren pel P. Lluís Pujol, claretià que més endavant fundaria l’orde de les missioneres de la Institució Teresiana, i encara n’hi ha d’altres que donen el nom del Dr. Joan Ordeig. [JCA]

Juliol: El C.E. Moià, campió. Temporada 1970-1971
Fot. M. Surinà

«Sí, el Moià CAMPIÓ!» Així titulava La Tosca la crònica del partit de futbol que havia d’enfrontar el Folgueroles i el Moià en què s’havia de decidir el campionat 1970-71 del grup 12è d’Aficionats. Una victòria o un empat havien de significar per als moianesos la consecució per primera vegada en els quaranta-nou anys d’existència del club, d’un campionat. Com en les més importants finals, el club moianès va posar a disposició dels seus aficionats dos autocars per a anar a animar l’equip. El cronista destaca la tensió que es va viure en els minuts finals de l’encontre: «Els penjaments que ens dirigien eren dignes de gravar-se en cinta magnetofònica…» El partit, que va arribar a la mitja part amb un resultat de 0 – 0 que beneficiava el Moià, va prendre un gir inesperat en el minut setanta, en què el Folgueroles va marcar un gol que decantava cap a la seva banda el campionat. A set minuts del final, però, els moianesos varen empatar, marcant un gol que els donava el campionat i que va ser el desencadenant dels incidents que varen marcar el final del partit. [RTF]

Agost: Actuació de l’Esbart dansaire. 17 d’agost de 1948.
Fot. Brangulí

Dimarts, 17 d’agost de 1948. La gent omple la plaça de Sant Sebastià. Can Rocafort fa quatre anys que serveix com a casa de la vila —«Palacio Municipal» l’anomena el programa de la Festa Major d’aquell any—. En el balcó central, rere les banderes del requetè, d’Espanya i de la Falange, treuen el cap les autoritats; en un dels laterals, intuïm la Reina de la Festa de l’Arbre, Concepció Antúnez, i acompanyants. A baix, sobre un entarimat i flanquejats pels gegants, la gent gran que assistia a l’Homenatge a la Vellesa. En honor seu actuava aquell migdia l’Esbart Dansaire de Moià, entitat que reunia una bona colla del jovent moianès. Encara no feia tres mesos que havien fet la seva primera actuació, sota l’impuls de Mn. Josep Estevadeordal i la direcció d’A. Bausili. Moià vivia aquella Festa Major de 1948 amb un ambient d’optimisme. Els dies més durs de la postguerra semblaven tocar a la fi amb la inauguració del Teatre Viñas, on aquella tarda se celebraria la Festa de l’Arbre Fruiter, i l’esperada obertura l’any següent del Gran Hotel, que havia de donar —deien— molta vida al poble. [JCA]

Setembre: Plaça dels Ànecs. Ca. 1960
Fot. J. Renom

El 29 de gener de 1943 es posava la primera pedra de l’anomenada Urbanització Sud, un ambiciós projecte urbanístic que havia de relligar els darreres del carrer del Palau amb la carretera de Vic, fins llavors camps de conreu, i que havia de tenir el seu centre neuràlgic en una gran plaça, l’actual plaça de Catalunya. A mesura que s’anava configurant la seva urbanització, aquella plaça es convertí en el lloc ideal per a instal·lar-hi l’exposició de la fira i l’envelat i les atraccions de la Festa Major, i en lloc de reunió per a sortides i excursions. Malgrat el nom oficial, molt tardà, ha fet fortuna entre els moianesos el nom popular de «plaça dels ànecs». No és gaire clar el seu origen i circulen diferents llegendes urbanes sobre aquest afer: des que era el lloc per on corrien lliurement una colla d’ànecs fugitius d’alguna casa veïna, fins al fet que un any, com a motiu ornamental d’entrada a la fira, es va construir un estanyol artificial i algú va deixar anar que en aquell llac només hi faltaven una colla d’ànecs nedant per a fer més bonica l’escena. [RTF].

Octubre: El diari d’Anna Frank. 1 de novembre de 1963
Fot. J. Renom

Dia de Tot Sants. Representació al Casal de l’obra de teatre El diari d’Anna Frank, sota la direcció de Mn. Josep Subiranas, vicari de la parròquia en aquells moments. Com deia el programa, «la història més corprenent i vergonyosa dels nostres dies. Sinceritat. Innocència. Passió humana. Odi. Perdó». Amb: Josefina Pascual, Montserrat Aliberch, Josefina Alsina, Maria Ruaix, Joan Clarà, Pere Cantó, Enric Bruguet, Montserrat Sarri, Ramon Canadell i Joaquim Forcada en el paper d’Otto Frank (una de les seves darreres interpretacions). En Joaquim Forcada, més conegut com el Quimet de can Carner, fou un actor polifacètic i una persona entranyable que va mantenir viu durant molts anys el teatre a Moià. De les seves actuacions —les primeres foren en els anys trenta, com La novícia de Santa Clara o La mare eterna— cal destacar El ferrer de tall, els Pastorets de diferents autors, L’Eloi, ferrer de Figueres i El port de les boires, entre moltes altres. En la fotografia, d’una escena de l’obra, es pot apreciar clarament tota la perspectiva de l’escenari, distribuït en dos nivells. [MAF]

Novembre: Processó a l’Escola Pia. 8 de novembre de 1954.
Fot. Desconegut

El 8 de novembre de 1954 va tenir lloc la inauguració d’un altar a l’església dels Pares Escolapis. Havia estat sufragat gràcies a la generosa aportació del Sr. Ramon Bassols i era dedicat a la Mare de Déu de Montserrat. Un grup de joves de l’Orfeó Sant Graal, juntament amb els novicis, van cantar la missa solemne, a la qual va seguir la benedicció de la imatge (que era una còpia fidel de l’autèntica Moreneta del monestir de Montserrat) i de l’altar. La cerimònia fou presidida pel pare provincial de l’Escola Pia i inclogué sermó, seguit per processó i besamans. Posteriorment es va procedir a la benedicció de l’escolà que havia de fer de guàrdia d’honor de la imatge. D’aquesta benedicció en va ser padrí el nen Francesc Soler i Terradellas i padrina la nena Maria Mercè Oller i Solà, que va obsequiar amb una bossa de confits tots els nens i nenes que en gran nombre van passar a besar la imatge. En la fotografia podem veure els nens de l’escolania de l’Escola Pia portant la imatge de la Mare de Déu cap a l’església de Sant Antoni. [CIC]

Desembre: Vista general. Ca. 1913
Fot. J. Vilanova

Dos bous pasturen en una vista general presa des d’un angle poc freqüent: més avall de la part posterior del cementiri. La costa de la Creu queda gairebé fora, més amunt de l’Escola Pia, mentre que el campanar s’albira als peus del Salgot, amb el serrat del Riu al fons. A l’esquerre, el Saiol i, al seu darrere, la teuleria —una de les tres de Moià— precedeixen els arbres de la carretera de Manresa, els darreres de Santa Magdalena i els arbres i la glorieta de cal Cristo. Una mica més enllà, però abans de cal Daies, trobem els horts del carrer de la Tosca i cal Jaumet de l’Hospital, amb cal Vives i la fàbrica del Roberto —a la plaça del Colom— en segon terme. Havent passat cal Daies, els arbres no deixen veure cap més casa fins a cal Pinyoc i, a l’altra banda del carrer, cal Drits i la resta del Poble Nou, amb l’església del Sagrat Cor. Entremig, s’intueix l’actual avinguda de la Vila i, al capdamunt, can Rocafort, ja a Sant Sebastià. El carrer del Palau marca el nucli antic de la vila fins a l’Hospital. A la carretera de Vic hom pot veure la fàbrica del Nasiet i la casa de cal Ganso; més enllà, ca la Pastora i les cases veïnes. [JCA]