Calendari 2026

Alumnes de les Germanes Carmelites. Corpus de 1956
Fot. Renom

Per Corpus, els anys cinquanta i seixanta del segle passat, els carrers del «volt de la processó» de Moià eren decorats amb catifes florals i les alumnes de les Germanes Carmelites anaven a la processó a banda i banda de les catifes, les que duien flors al davant seguides de les que duien ciris. Les que havien fet la primera comunió aquell any passaven per sobre l’encatifat de flors vestides com el dia que l’havien celebrada. Al davant, dues nenes sostenien els cordons del pendó. A la fotografia, el pati del col·legi de les Germanes Carmelites amb un grup d'alumnes amb ciris i flors el dia de Corpus. D’esquerra a dreta i de baix a dalt: Ramona Armadans, Teresa Serracarbasa, Mercè Bigorra, Mercè Ponsa, Carme Prat, M. Teresa Prat, Josefina Roig, M. Àngels Ferrer, Sofia Padrisa; Mercè Molas, Conxita Aumatell, Paquita Pladevall, M. Teresa Clusella, Montserrat Pladevall, Roser Serracarbasa, M. Carmen Hernández; Felisa Serra, Josefina Abancó (al darrere, potser, Montserrat Prims), Conxita Tantinyà, M. Teresa Fonts, Montserrat Aliberch, Rosa M. Vilà, M. Teresa Pascual, Anna Molera, Pilar Padrisa i Sabina Coma. A la dreta, d'esquena amb l’uniforme, Josefina Pascual i, vestida de primera comunió, Maria Vilalta. L'uniforme que porten les del grup era el de les festes; consistia en un «pitxi» blau marí, una camisa blanca i barret opcional. [AAA]

Febrer. Les arcades de la plaça Major, 1965
Fot. Renom

A la plaça Major, on se celebra el mercat des de temps immemorial, hi ha un edifici singular amb unes arcades construïdes l’any 1305 amb el permís de Sibil·la de Saga, llavors senyora del castell de Clarà i propietària de les rendes del poble. Les quatre arcades aguanten un edifici singular en què es veuen dues cases, la de l’esquerra havia estat dels Planella de Castellnou, amb les arcades més baixes, i les de la dreta, més estilitzades i amb dues finestres renaixentistes, eren de l’antiga casa Corona. Sota les arcades es poden veure dues botigues, la pastisseria de Cal Plàcid, present de des finals del segle xix, i la botiga de Cal Berenguer, que venia gra i pinsos per al bestiar —ara és una òptica—. A la esquerra de la fotografia s’hi pot detectar la porta d’entrada al carreró de la Cansalada, actualment desaparegut, que portava fins a la muralla (al darrere de l’actual Casal) i que fou tancat l’any 1606. A la dreta de la fotografia s’hi veu l’inici del carrer de les Joies i Cal Perxer, amb la botiga de l’electricista Ordeix —ara de menjars preparats— als seus baixos. Aquestes arcades es van remodelar en part durant els anys seixanta del segle passat, quan es va fer nou l’edifici de Cal Plàcid, fet que representà refer les arcades de la seva part, fins llavors més baixes que les altres. [EPS]

Març. Apicultura al Còdol de Moià. Maig de 1937
Fot. J. Renom

El Còdol és un lloc en el camí de Moià a Marfà, a uns 600 metres d’altitud. En la imatge, cinc homes treuen mel d’una dotzena de ruscos: s’hi veuen les bresques, la ganiveta per a tallar la cera i facilitar l’extracció de la mel, i la manxa de fer fum per a atordir les abelles. Pot resultar sorprenent la nul·la protecció de mans i cap, tenint en compte la munió d’abelles que s’observen. Al voltant, un pocs pins blancs joves es fan pas en un espai que potser havia contingut unes feixes. En el grup hi ha, d’esquerra a dreta, un home que no es pot reconèixer, amb la cara tapada per una bresca, seguit dels germans Vicenç i Isidre Pladevall Vilardell, Josep Pladevall Antúnez (fill d’Isidre) i Segimon Pladevall Molet (fill de Vicenç). Isidre Pladevall havia treballat al Saiol i al mas Floriac (Collsuspina); era conegut com el «cacuero», perquè també venia cacauets a les funcions del Círcol. La fotografia és feta en plena guerra civil (1936-1939). Segimon Pladevall havia estat nomenat regidor i cinc mesos després s’incorporaria a files. Josep Pladevall tenia vint anys, i entre la guerra i el posterior servei militar seria set anys fora de casa. Segimon seria jutjat per «adhesió i auxili a la rebel·lió». En un positiu d’aquesta imatge hi ha un peu, amb lletra cal·ligràfica, que diu: «Moià. Colmenar d’”El Còdol”. Maig de 1937 Fotog. Renom». [JFS]

Abril. Vuitè curs d’EGB a l'Escola Pia. 1977-1978
Fot. desconegut

Durant els anys sixanta del segle passat es va produir a Catalunya un pic de natalitat bastant important. Conegut com a baby boom (explosió de natalitat), aquest fet va omplir les escoles d’infants, i les aules eren plenes a vessar (més de quaranta criatures!). Aquest fet coincidí amb un canvi educatiu posat en marxa pocs anys abans: l’Educació General Bàsica, coneguda com a EGB, que s’organitzava per cursos i matèries durant vuit anys, en què cada professor era responsable d’una assignatura, tot i que es podia compartir docència entre diverses assignatures i així es reduïa el nombre de professors de cada classe. Com era habitual a l’època, la majoria d’assignatures encara s’impartien en castellà, excepte religió i la mitja hora diària d’estudi. Les matèries més importants es feien diàriament, i eren llengua castellana i matemàtiques. Les altres assignatures es repartien la resta del quadrant d’hores lectives. A la foto, presa al darrere de l’edifici, sota el dipòsit d’aigua, podem veure els i les alumnes de l‘Escola Pia amb el professor Lluís Maria Ferrer. Aquests nois i noies, nascuts l’any 1964, feien l’últim curs obligatori, el vuitè. Abans, però, el primer dia de classe, havien trobat a la pissarra un text escrit pel professor Ferrer: «BENVINGUTS! / Sense por, ferms, / amb el cor net / i el cap dret / fins al juny. (Res de setembre)». [MMG]

Maig. Tractors beneïts per Sant Isidre, 15 de maig de 1967
Fot. Renom

Una imatge ben peculiar del carrer de Sant Antoni durant la segona meitat dels anys seixanta, de 1967 per ser exactes, concretament del dia de Sant Isidre Llaurador, 15 de maig, en què era costum de la pagesia celebrar l’onomàstica del seu sant Patró amb una missa solemne i la benedicció dels tractors per part del rector de la parròquia; tot plegat, molt lligat a la Hermandad Sindical de Labradores, l’actual Cooperativa Agropecuària del Moianès. A la fotografia hi reconeixem pagesos de la nostra vila. En primer lloc, en Josep Farràs de Cal Cabaler conduint un tractor Barreiros; el segueix en Lluís Tarter de la masia de Codinacs, acompanyat d’un germà seu i amb un tractor Deutz, i tancant la corrua hi ha en Lluís Ferrer de l’Ocella amb el seu fill Joan, amb un tractor Ebro. Fa gràcia veure com era el carrer de Sant Antoni d’aquells anys, fesomia que encara molts moianesos recorden. A mà dreta a la cantonada davant l’església hi havia la carnisseria Armadans, seguidament hi ha Cal Grau,que ha mantingut la seva ubicació fins al dia d’avui, més avall cal «ciuró» de la família Surroca, on venien gra cuit, i després veiem Cal Rovira, amb una jove Rosa Picanyol que observa l’escena. A l’altra banda veuríem l’edifici de Cal Sallas, Cal Cabrer, i també s’observa una punta de l’edifici de la botiga de fotografia de Cal Renom. [ERI]

Juny. Les cambreres del Remei. Cap a 1960
Fot. Renom

Un cambrer i quatre cambreres de l’hotel Remei —d’esquerra a dreta, Sebastià Molas, Lluïsa N., Fina Ojalvo, Amparo N. i Maria Urpina— posen davant un vistós cotxe Hudson Hornet, de l’American Motors Corporation, segurament d’algun client, aparcat a l’avinguda de la Vila, davant mateix del Remei. Les llargues jornades de treball que complien aquestes cambreres —al matí des de primera hora servir els esmorzars als clients allotjats, netejar les habitacions, preparar les taules dels dinars, arreglar-se elles, servir els dinars, aprofitar la tarda per a planxar o cosir, i al vespre tornar a començar el ritual dels àpats per servir els sopars, amb una sola tarda lliure a la setmana— no els deixava gaire temps per a l’oci. Un cotxe espectacular devia ser una distracció atractiva per un dia... Les cambreres vivien en el mateix hotel o en pisos destinats a allotjar-les. Moltes de les noies que hi van treballar havien vingut de Monistrol de Calders; la immigració de diferents poblacions del territori espanyol, sobretot en les dècades de 1950 i 1960, va ser un altre gruix en l’abastiment de personal. La família Cirera es va traspassar el Remei en 1977-78; amb els nous propietaris el Remei continuà funcionant fins a principis dels anys 1990, quan l’edifici s’enderrocà i en el seu lloc s’hi construïren habitatges. [RPC]

Juliol. El Poble Nou, 1955
Fot. Renom

La imatge correspon a la part sud del Moià dels anys cinquanta, el que s’anomena, encara avui en dia, «el Poble Nou» (o «el Poblenou»), ja que les edificacions estaven separades del nucli urbà; sobretot la gent gran d’aquest sector sol dir, avui encara, «me’n vaig a dalt la vila», conscients que «el Poble Nou» no pertany a la part original de la població. En primer terme, veiem una part del primer taller de Pere Gros («el Peret Carreter»), construït l’any 1953. Més tard s’amplià aquest taller fins a tocar l’actual carrer de l’Agricultura. El mes de novembre de l’any 1955, es van acabar les obres corresponents a la primera fase de la construcció de la fàbrica tèxtil Fabril Comadran, de la qual, curiosament, s’endevina l’ombra de la xemeneia. El primer camí és l’actual carrer del Remei, amb l’última casa edificada, Cal Boteller. L’altra via paral·lela a aquest carrer és la carretera de Barcelona. A l’esquerra de la imatge es poden veure el bar Martí, la fonda del Remei, Cal Parés i l’antiga caserna de la Guàrdia Civil. En segon terme s’observen els edificis de la colònia Vilardell, amb el típic campanaret, i la «bolera», situada en terrenys posteriors al Gran Hotel, que fou inaugurada l’11 de juliol de l’any 1952. En la llunyania també s’albiren, entre altres, les cases de Massamsó, el Jó, la Granja, la Granoia, la Bòvila amb la seva xemeneia i el Masot. [JRF]

Agost. Cavalcada agrícola, amb automòbils, 16 d’agost de 1920
Fot. S. Renom

El 16 d’agost de 1920 se celebrava una nova edició de la Festa de l’Arbre Fruiter. Però aquell any era diferent, perquè, després que des de la seva creació en 1905 aquesta festa hagués estat organitzada per la Lliga Defensa de l’Arbre Fruiter, ara passava a ser-ho per l’ajuntament a través d’un patronat municipal. Amb aquesta avinentesa es volgué repetir una cavalcada agrícola com les que s’havien realitzat els dos primers anys, 1905 i 1906. Així, en la imatge, podem veure la carrossa del Col·legi de l’Escola Pia, arrossegada per una parella de bous, amb una barca batejada com a «Madona de la Tosca». Més innovadora va ser la participació d’automòbils en la cavalcada, portant de manera distingida la reina de la festa (aquell any ho va ser Carme Fontcuberta), la gent gran homenatjada i altres personalitats. L’acte havia de ser encapçalat per Josep Puig i Cadafalch, president de la Mancomunitat, però la seva absència hagué de ser coberta pel pare Jaume Orriols, provincial de l’Escola Pia. La fotografia és presa des de la baixada del Mestre, amb una vista de la ben frondosa avinguda de la Vila (llavors passeig d’Alexandre M. Pons), amb, a l’esquerra, el tendal de Cal Vilalta, fent cantonada amb el carrer del Palau (ja fora de la foto), i a la dreta intuint-se el començament del carrer de la Tosca. [JCA]

Setembre. Primer equip del Club Esportiu Moià. Probablement 1977
Fot. Renom?

El primer equip del Moià, probablement durant la festa major de 1977.  Tot just feia dos anys de la mort de Franco, però certes inèrcies continuaven presents en la vida pública, tal com ho constata la bandera espanyola que presideix la llotja. En aquesta imatge hi podem veure, d’esquerra a dreta, Marcelo Sánchez, Elies Vila, Salvador Tresserra, Antonio Páez, Toni Aporta, Sergio N., Josep M. Munmany i Joan Sala; a la gatzoneta, Joan Pere Castillo, Joan Freixa, Jordi de Juan, Miquel Suriñà, Josep Lluís Larrea, Toni Casanovas, Joan Tresserra i Sebastià Renom. Aleshores, el Moià era un equip que jugava a Tercera Regional, format per una bona barreja de jugadors veterans i joves jugadors provinents del juvenil, i alguns d’ells de l'Estany. Llavors la secció de futbol tenia tres equips: aficionats, juvenils i infantils, a més de les seccions de natació, futbol sala, tenis i escacs. El  1977, el Club Esportiu Moià havia vist el traspàs de la presidència de Llogari Antúnez a Manel Coll, ambdues presidències de curta durada. Tan sols feia tres temporades que el camp de futbol s’havia traslladat des del seu anterior emplaçament, a tocar de la carretera, a l’actual, amb tot l’endeutament que va suposar la construcció d’aquesta zona esportiva, sufragada amb vint-i-cinc socis que van aportar 100.000 pessetes cadascú, altres aportacions més modestes, i crèdits bancaris. [EAB]

Octubre. El «xalet» de Francesc Viñas. Cap a 1910
Fot. desconegut

El gener de 1906 Francesc Viñas va començar la construcció de «Villa Mercedes», la que havia de ser la seva residència moianesa. Era una casa sumptuosa, d’estil modernista i dotada de tots el avenços de l’època com ara aigua corrent o llum elèctrica. Va edificar-la al costat de la casa familiar, en un hort que havia comprat en 1900. El mateix any 1906 va adquirir un camp contigu per destinar-lo a jardí. A la fotografia, dels voltants de 1910, podem veure el conjunt ja acabat. A l’esquerra, la casa principal amb unes àmplies balconades i la característica torre mirador. Al fons, un segon edifici, també d’estil modernista, destinat a safareigs i colomar. Tot el jardí es troba envoltat d’un mur amb un coronament ondulat amb trencadís de rajola, de clares reminiscències gaudinianes. A la part central s’hi pot veure la secció superior de la font monumental que va construir al mig del jardí. Per a accedir a la casa, es va haver de fer un pontarró que salvava el torrent de les Fontetes. Aquest pont va desaparèixer quan en la dècada de 1960 es cobrí el torrent, permetent una important ampliació del jardí. En la imatge podem veure també l’hort i els darreres de Can Bussanya, actual rectoria, i els darreres i els horts del Carreró i, a la dreta de tot, part de Can Batlles. [RTF]

Novembre. Capdamunt del carrer de la Tosca. Cap a 1910
Fot. desconegut

Hi ha carrers de Moià que han estat molt fotografiats al llarg del temps i d’altres que ho han estat molt poc. Aquest és el cas del carrer de la Tosca, un dels ravals separats del nucli antic de la vila sorgit a mitjan segle xviii. En la imatge, de cap a 1910, s’hi veuen les primeres cases venint del nucli antic: a l’esquerra, Cal Tripetes, precedit pel solar on molt més tard es construiria el taller de Cal Quirze (actualment, bar musical Tosca) i, a la dreta, Cal Gaiet (després Cal Manlleu, segons Quim Viñas). El primer tram del carrer s’intueix a la part inferior esquerra de la imatge, entre els murs que encerclaven els horts. En primer terme, amb un safareig, el de Ca l’Andreu o Cal Fideuer (llavors encara Andreu Roca Sagalés, el fundador de l’actual La Moianesa, a qui seguiren els també Andreus, Ros Guix i Ros Roca). A mig terme, el gran solar que constituïa el que es coneixia com a «hort del rector» (actual emplaçament del pàrquing i el CAP) i, encara més avall, l’única casa que existia a l’actual carrer de Miquel Martí i Pol, Ca la Sessa. Al fons, el paisatge encara cap a la vall de Marfà, amb la serra de Puigsobirà a l’esquerra i el serrat de Montbrú a la dreta, i el cim de la Mola al fons de tot. [JCA]

Desembre. Sastreria Vilanova. Desembre de 1933
Fot. Renom

La fotografia que veieu s’ha pogut datar gràcies a un calendari penjat a la paret. Era a l’hivern i un braser escalfava els peus mentre es cosia. El taller de la sastreria era ubicat a la plaça Major, núm. 14. Hi veiem l’Esteve Vilanova, dret davant un maniquí de costura, tot fent unes solapes. A l’entorn de la tauleta, tota plena de fils i retalls, hi treballen cinc persones cosint i desembastant. No hem pogut identificar ningú, si bé probablement el de l’esquerra és un dels fills. La sastreria l’havia iniciada el seu pare, Josep Vilanova i Roqueta, juntament amb la botiga de roba per a home (corbates, camises, tirants i lligues) i la van continuar el seus fills Esteve i Sebastià Vilanova i Clarà. Confeccionaven roba d’home, bàsicament abrics, americanes, jaquetes, camises, pantalons, etc. En la publicitat de l’època s’informa de l’arribada de les noves peces de roba per a la pròxima temporada així com de les novetats en camises i corbates. Esteve Vilanova era un home polifacètic, arrelat al poble, que va practicar la fotografia —el seu pare va ser el primer fotògraf de Moià—, va participar en la Lliga Defensa de l’Arbre Fruiter i en la Creu Roja local, va ser alcalde durant la dictadura de Primo de Rivera, entre 1924 i 1926, i després director de la revista esquerrana Clar i Net i jutge de pau, a més de gran aficionat al teatre. [EPS]